Chartres

Després de molt de temps de parlar-ne sense fer-hi res, finalment avui he fet una visita a Chartres, atret pel renom internacional de la seva catedral, una de les fites de l’art gòtic, inscrita des del 1979 a la llista del patrimoni mundial gestionada per la UNESCO. No m’havia decidit a venir-hi fins avui, i això que els noranta quilòmetres des de París es fan còmodament en un tren que agafem a l’estació de Montparnasse. La jornada és freda i humida, aquest hivern és veritablement inclement.

Havent vist ja algunes catedrals gòtiques importants, constato que la de Chartres ocupa un lloc destacat, i que valia la pena venir. Les seves mesures són importants i les proporcions la fan extremadament elegant, encara que no sigui tan àmplia com altres que he vist –la de León mateix-. I els vitralls són únics, pel que sembla és el conjunt de vitralls més antics que es conserven, la majoria del segle XIII amb alguna peça del XII, amb el característic blau de Chartres.

Desrprés d'una bona passejada, amb l'atenció fixada primer en els vitralls i després a l’espectacular grup escultòric que separa el cor del deambulatori, ple d’escenes bíbliques amb un estil molt més clàssic que gòtic –ho consulto i veig que és del segle XVI-, i quan ja m’he cansat de mirar i admirar tot embadalit el sostre i els vitralls, espero la meva companya de viatge tot entretenint-me amb el telèfon a la mà. Curiós, perquè fa temps ni m'hauria atrevit a treure'l de la butxaca en un lloc públic, i ara per ara ni hi penso. De manera gairebé maquinal descarrego els darrers missatges de correu electrònic. Una amiga m’escriu tota preocupada explicant-me que hi ha hagut un terratrèmol a Santiago de Xile, pel que sembla bastant fort. Immediatament em serveixo de la petita joia tecnològica que tinc a la mà per a connectar amb els diaris, que ja donen la notícia en última hora.

M’encomano i dono gràcies a alguna força superior per haver-me estalviat el desastre per tot just tres dies, mentre penso que no som res. Resulta curiós també haver rebut la notícia mentre visitava aquest magne temple. Tanmateix, tot i la coincidència, no crec que la circumstància m’allunyi del meu escepticisme fonamental. De moment, ni Chartres ha aconseguit que em senti tocat per la fe.

París – Santiago, 32:54 (II)

Amb la feina feta, em queden una mica més de vint-i-quatre hores per a conèixer la ciutat. I és que aquesta és una experiència insòlita, el 32:54. Trenta-dues hores de viatge –comptant els dos vols de catorze hores cadascun i els respectius trasllats als sengles aeroports-, per aproximadament cinquanta-quatre hores d’estada a la ciutat. És d’agrair que l’estada sigui més llarga que el viatge, però no arriba ni a ser el doble d’hores. Una experiència que, amb tota franquesa, no tinc massa ganes de repetir.

Surto de l’hotel a la municipalitat de Providencia amb tota la tarda per davant. En una ciutat tan enorme i amb tant poc temps, em toca anar per feina. Com que no tinc temps ni ganes de buscar un autobus, me’n vaig directe al metro. Un metro que sembla una barreja del de París i el de Madrid: la sinalèctica em recorda Madrid, mentre els vagons són clarament francesos –només a París n’he vist d’iguals, amb neumàtics situats en paral·lel a les rodes metàliques, imagino que per a reduir el soroll-. El bitllet té tres preus diferents segons les hores del dia, i les estacions de les línies menys cèntriques tenen codis de color diferents, alternats –una de verda seguida per una de vermella i etc., amb estacions de tots dos colors, d’enllaç, de tant en tant-. Un sistema per a desdoblar la línia i fer possible que circulin més trens per la mateixa via. Indici clar de la importància del metro com a transport públic en una ciutat tan gran, indici encara més clar de les mesures a prendre per a conciliar tota una sèrie de problemes: reduir la contaminació atmosfèrica que ha donat una trista fama a la ciutat, que a l’hivern resta perpètuament coberta d’una capa de smog, barreja de boira i contaminació; fer possible la mobilitat en un espai tan enorme on les distàncies donen sentit al vehicle privat, en una societat fortament desigual on no tothom se’l pot permetre.

Em planto a la Moneda en un quart d’hora. No puc evitar que se’m posi la pell de gallina davant de l’estàtua del President Allende, mirant al cantó nord del palau, el mateix que encara veig al meu cervell en imatges en blanc-i-negre i bombardejat per l’aviació, en aquell onze de setembre d’infausta memòria de l’any 1973. “Once de Septiembre” és com es diu una de les avingudes importants de la ciutat, en aquests darrers dies de presidència de la senyora Bachelet, dies abans que el nou president electe, Miguel Piñera, amo de mig país, assumeixi el poder. La premsa va plena dels rumors segons els quals tindria la intenció de nomenar ministre de defensa el general retirat Òscar Izurieta, que fou comandant en cap de l’exèrcit de terra, i és cosí del notori Ricardo Izurieta, successor de Pinochet com a cap suprem de les forces armades el 1988, quan el sinistre assassí es va vestir de civil per a plebiscitar-se i el poble xilè el va enviar a un retir daurat de senador vitalici només pertorbat per la demanda d’extradició interposada per un tal Garzón, que el va retenir a Londres durant uns mesos. La futura oposició recrimina al president electe que es pugui atrevir a nomenar ministre un militar, i un amb aquest historial; els partidaris de Piñera recorden que és retirat, i per tant igual que qualsevol altre ciutadà. Indicació clara de com estan les susceptibilitats en un país on, com al nostre, la democràcia només arribà a base d’un compromís històric on la impunitat dels uns demanà l’oblit dels altres.

Travesso el centre en direcció al mercat central, on dino. Constato com els Andes són una veritable frontera. A diferència del Mercado del Puerto de Montevideo, aquest és un veritable mercat, amb un espai per a restaurants al bell mig. Si a Buenos Aires i a Montevideo el que domina és la carn, a Santiago de Chile el que destaca és el peix. En aquesta tarda d’estiu austral em regalo una deliciosa mariscada regada amb una mitja ampolla d’un excel·lent Sauvignon Blanc del Valle de Casablanca. Un cop més comprovo que aquest raïm dóna excel·lents resultats al nou món –per fer servir la nomenclatura antiga que tant agrada als francesos-. I puc dir sense equivocar-me que degusto el millor ceviche que he pogut tastar fins ara.

Havent dinat surto del mercat i m’encamino cap a l’altra banda. Una cosa tan senzilla com creuar el riu Mapocho és tota una experiència. El barri de Recoleta de Santiago no té massa a veure amb el barri del mateix nom a Buenos Aires. Si a la capital Argentina Recoleta és el barri més parisí, elegant exclusiu, a Santiago, tot i limitar amb la zona més cèntrica, té tot l’aspecte d’haver viscut millors èpoques. Cases d’estil germànic que definitivament han vist millors dies conviuen amb blocs de pisos sense suc ni bruc, tot amb un cert aspecte deixat dels serveis municipals. Una altra d’aquelles invisibles fronteres urbanes que sempre m’han fascinat: els llocs on travessar un carrer vol dir entrar en un altre món.

Travesso el Parque Forestal –un nom extraordinàriament pretensiós per a un jardí que s’allarga en paral·lel al riu fins a la plaça Baquedano, entre edificis de gust germànic i francès- gairebé de punta a punta, fins arribar al mercat d’artesania de Bellavista. El panorama des del cerro deu valdre la pena, però ja se m’han fet gairebé les sis de la tarda i no tinc temps. Em perdo per l’espacio Bellavista amb una sensació estranya. Seguint un consell de la recepcionista de l’hotel, he acabat en un espai comercial i d’oci que no és pas lleig, però sí enormement despersonalitzat. Em sento com si fos al Maremàgnum.

Al vespre retrobo la Gemma, que no he vist des de fa uns vuit anys, quan la Raien tot just tenia mesos i en Martí no devia ser més que un distant projecte. La Gemma m’ensenya Santiago amb un bon recorregut en cotxe, des de la Plaza Egaña fins a Concha y Toro –el petit barri colonial de carrers estrets-, passant pel barrio Brasil, l’escenari actual de la gentrificació de la capital xilena. Descobreixo una gran ciutat amb racons insòlits, de les grans avingudes a les petites viles als racons més insospitats, i una mica de tot. Una gran urbs americana, amb molta extensió i espai, al mig d’una plana hostil, semidesèrtica. Amb la Gemma repassem la política catalana, la llatinoamericana i les interioritats de les Nacions Unides.

Al matí següent em queda poc temps. Passeig, bon dinar i cap a l’aeroport. Precisament a l’aeroport de Santiago descobreixo finalment perquè no he pogut trobar grans ampolles de vi als supermercats de la ciutat, més enllà de les limitacions del poder adquisitiu del xilè mitjà: pel que sembla els millors vins de Xile són sistemàticament destinats a l’exportació.

Marxo amb la sensació d’haver vistat una illa. Una illa al mig d’un desert que no és d’aigua sinó marcat per les fronteres físiques: l’àrid Atacama al nord, els poderosos Andes a l’Est, el Pacífic hostil a l’Oest, la fi del món al Sud. Una insularitat física i una duresa del medi que determinen un caràcter, i és que els xilens són potser els menys llatinoamericans dels llatinoamericans. A veure quan em tocarà tornar a l’illa.

París – Santiago, 32:54 (I)

Per motius de feina em toca viatjar a Santiago de Chile. En el més pur estil de l’organització per la que treballo des de fa uns anys, la decisió arriba per sorpresa i amb molt poc temps per a que em prepari. He de volar a Santiago, me n’assabento uns deu dies abans i no ho tindré tot a punt –vol inclòs, que em gestionen des d’allà- fins quatre dies abans, dos de feiners-. Catorze hores de vol des de París. Marxaré un diumenge al vespre per aprofitar la nit i la diferència horària i poder arribar a Santiago dilluns al matí a una hora raonable. Per sort tinc un vol directe, amb la qual cosa faré el viatge, d’uns 14.000 kilòmetres, de la manera més ràpida possible al meu abast.

Arribo a l’aeroport gairebé dues hores i dos quarts abans de la sortida del vol. Oblidar-me quelcom cada cop que faig un viatge és una tradició indefectible. Aquest cop, m’havia preparat un entrepà per sopar que m'he deixat a sobre la taula de la sala. I a fe que el trobaré a faltar. A l’aeroport Charles de Gaulle un diumenge a les nou del vespre tot està tancat, no hi ha ni un mal bar obert. Tanmateix, tampoc tindré temps per a res. L’àrea de facturació d’Air France és plena de gent fent cua per a facturar les maletes, però el nombre de mostradors oberts és escàs. La crisi es fa sentir, i els passatgers dels darrers vols del dia som atesos pel personal mínim imprescindible. Això vol dir cues i nervis, perquè es tracta de vols de llarg recorregut i per tant força concorreguts: Santiago de Chile, Buenos Aires, Tokio, Johannesbourg... Una hostessa es passeja i va apuntant quants passatgers queden per a facturar a cada vol, i ho va cantant per un “walkie-talkie”. Això em tranquil·litza perquè entenc que, tot i que l’hora de cloure l’embarcament s’acosta perillosament, no ens deixaran a terra.

Efectivament, acabo entrant al Boeing 777 quan tothom ja està assegut, després d’haver passat un control de seguretat amb una llarga cua; de quatre arcs detectors de metalls només en funcionava un, els altres estaven deserts. Curiosa sensació, la de travessar un avió ple entrant a través de la primera classe, la classe de negocis, la turista millorada i la primera secció de la turista per arribar gairebé a l’altra punta, sentint-me observat i reconegut com a tocatardà. Em venen ganes de dir a tothom que a mi no em mirin i que si tenen res a dir ho comentin amb el personal d’Air France i el d’Aeroports de París, si és que encara queda algú.

Feia temps que no dormia tanta estona en un avió, almenys anant en classe turista. Hi haurà influït el cansament de la setmana. Em desperto però amb temps per a les espectaculars darreres dues hores de vol. Havent sobrevolat Paraguay travessem els Andes. És un dia d’estiu assolellat, i l’espectacle resulta magnífic. L’avió vola sobre la majestuosa cadena de serralades. La poderosa silueta de l’Aconcagua, els llacs de San Juan de los Andes... I un lent canvi de paisatge per valls de somni i altiplans desèrtics, per a veure com finalment l’avió es precipita cap al mar de núvols que cobreix la capital de Xile.

A l’aeroport, aprofito que viatjo per feina, i per tant amb un passaport diplomàtic, per a poder gaudir d’un dels avantatges que ofereix en algunes parts del món: saltar-me una cua enorme a immigració. Escurçar l’espera resulta molt agraït després d’un vol tan llarg. Faig quelcom que fins ara només havia fet a Bogotà: contractar i pagar un taxi sense haver-hi pujat. Tarifa fixa segons el lloc on es vagi i taxi garantit, per a evitar els taxis sense llicència.

Retrobo el taxista en una sortida plena de gent amb cartells que esperen algú. Feia temps que no havia vist una sortida tan plena de gent. Per arribar al carrer encara és pitjor, la porta més propera està bloquejada per càmeres de televisió. El taxista es mostra contrariat perquè hem de caminar una mica més, i ofereix una disculpa que jo no li he demanat ni amb paraules ni amb gestos. “Esto es por el festival, que empieza mañana”. Li pregunto quin festival. “El festival de Viña del Mar, el más grande festival nuestro”. El meu interès pel tema s’acaba quan descobreixo que un dels habituals d’aquest festival d’estiu és un tal Raphael...

Santiago em rep amb un dia gris, calorós però no massa. Immediatament reconec les dimensions americanes: hi ha espai. I tot i ser el primer cop que vinc, m’envaeix una curiosa sensació de déjà vu. El paisatge desèrtic que havia vist des de l’avió als antiplans andins es reprodueix aquí, i em recorda la meva arribada a Namíbia. El desert...

De la rive droite a la rive gauche

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!

Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.