Pinzellades de Colòmbia

Per primer cop a la vida he passat el cap d'any a l'hemisferi sud. I en aquest cas, a prop de l'Equador, i per tant amb moltíssima calor al mes de desembre. Un viatge molt sentit i molt intens en tots els aspectes. Esperat, perquè el tenia pendent des del 2007 i perquè el darrer tram del 2009 es va fer dur; ideal, perquè el feia per a celebrar el trentè aniversari d'un dels meus millors amics, colombià; sentit, per trobar-me en un moment de canvi i per la gent amb qui anava.

Heus aquí algunes pinzellades, cadascuna de les quals mereixeria una entrada pròpia:

Soroche: el mal d'altura, quan la davallada del percentatge d'oxigen a l'aire mareja i redueix l'esforç físic a una experiència dolorosa. El vaig experimentar a l'arribada, i molt més fortament ahir, quan vaig passar del nivell del mar a tres mil metres en una hora. Passejar-se per Montserrate -si, el santuari que domina Bogotá, consagrat a la patrona de Catalunya-, esdevenia complicat.

Medellín: un animal. La ciutat més interessant que he vist de fa temps, que amb molt d'esforç, intel·ligència i imaginació ha passat de ser el símbol del narcotràfic a ser una ciutat oberta al món i amb ambicions legítimes de lideratge i innovació. Impressiona molt, és com una Sarajevo envoltada de muntanyes però topical -en diuen la ciutat de l'eterna primavera- i conté tots els contrastos d'un país tan desigual i fascinant com Colòmbia, des de mansions als barris exclusius fins les barraques que colonitzaren les muntanyes a base de pobresa i desplaçats per la violència, i que lentament han anat trobant la dignitat.

Estels: feia molt de temps que no veia una nit tan estelada com la que he pogut veure al parc nacional del Tayrona, a la Sierra de Santa Marta, on els Andes arriben al Carib. El govern d'Uribe en volia fer una destinació turística de masses i per una vegada els ecologistes van aconseguir preservar un parc natural que és una autèntica joia. I ho és perquè no s'hi pot arribar amb vehicles a motor i l'accés s'hi troba restringit. Aquí és on Colòmbia ha de voler assemblar-se més a Costa Rica que a la República Dominicana, aquí és on cal privilegiar el turisme de qualitat contra el de quantitat.

Sucs: a cap país havia pogut gaudir tant dels sucs de fruites. La cultura del suc de fruita fresca a Colòmbia és tan gran com la varietat de fruites disponibles. A qualsevol hora és un element nutritiu, hidratant i refrescant que ajuda a superar els rigors de la calor tropical. Al nostre país la cultura dels sucs ha quedat reduïda als tetra briks i a una determinada subcultura de la vida sana Una llàstima. Aquesta és una de les múltiples coses que podríem aprendre de Colòmbia.

La gent: alegre, extremadament amable i cortès, amb una idea del servei al client que no havia vist enlloc, ni als EUA on tot -fins i tot l'atenció al client- està completament marcat pel lucre i res més. Que no tenim el que vol? Doncs ens sap greu i li ensenyarem on ho pot trobar, el que toca és fer-li la vida fàcil. Realment impressionant.

I més pinzellades que vindran si el temps ho permet.