"Bienvenido a casa"

Aquesta fou la frase de rebuda del director de l'oficina de Montevideo, el meu cap d'ara fa més o menys un any. I aquesta ha estat la rebuda de la ciutat. Amb els mateixos 4 o 5 graus del matí i el vent fred de l'hivern al río de la Plata que m'ha obligat a treure l'abric de l'armari abans d'hora, quan a París la tardor és incipient. Amb les mateixes olors, la de les parrilles i la de les estufes. Amb un mate i un termo, amb una copa de tannat.

Acollida emocionant en un indret que sí, que no deixa de ser casa meva, perquè m'hi trobo efectivament com a casa. Res no és el mateix de fa un any, sento els milers de quilòmetres i totes les experiències sobre les espatlles, però és això. Una tornada a casa.

Un acord per a treure Zimbabwe del pou?

A l’aeroport de Sao Paulo, camí de Montevideo, després d'un vol de nit molt llarg i mentre espero la connexió, llegeixo finalment les notícies sobre l’acord a què han arribat el govern i l’oposició de Zimbabwe, després de dos mesos de negociacions amb molts alts i baixos.

Mentre el principal mediador, el president sud-africà Thabo Mbeki, adverteix que encara queden força coses per a negociar, la veritat és que una lectura atenta del que en diuen els diaris deixa marge per a l’escepticisme.

En essència Robert Mugabe romandrà com a president i compartirà el poder executiu, encara que la gestió diària de les polítiques del govern quedarà en mans de Morgan Tsvangirai, que esdevindrà primer ministre. Aquest seria un acord satisfactori i representa una cessió de poder mai vista en el cas de Mugabe, però serà ell qui continuarà presidint el Consell de Seguretat Nacional, també conegut com a comandament conjunt d’operacions, que inclou l’exèrcit, la policia i els serveis secrets. Per bé que el primer ministre també en serà membre, el fet que Mugabe conservi el control sobre l’aparell de seguretat crea dubtes més que raonables sobre les possibilitats d’un canvi real. Els aparells de seguretat han estat el seu suport més important de Mugabe, un suport que no ha estat ni molt menys gratuït. És a l’aparell de seguretat on es troben els criminals i torturadors responsables que Zimbabwe no hagi signat mai el conveni que crea el Tribunal Penal Internacional, perquè tenen les mans tacades de sang des dels anys vuitanta. És en aquest aparell de seguretat que s’hi troben els més destacats beneficiaris de la desastrosa reforma agrària de Mugabe i, en general, del pillatge a què ha estat sotmesa l’economia de Zimbabwe en particular en els darrers deu anys.

El Fons Monetari Internacional ha fet saber per boca del seu president, el frustrat candidat a la candidatura per a la presidència francesa, Dominique Strauss-Khan, que està a punt per a discutir amb els nous líders de Zimbabwe. Els nous, no els vells. Per això el MDC es baralla per a obtenir el control del Ministeri d’Economia, perquè amb algú del ZANU-PF no hi haurà ajuda exterior. Un senyal fort de la “comunitat internacional”, molt matisat, però, per diverses declaracions que diuen que no es prendrà cap decisió sobre l’ajuda a Zimbabwe fins que s’hagi pogut comprovar com funciona el nou govern.

Aquest és el gran què. A dins de Zimbabwe, la batalla per les posicions clau està en marxa. A fora de Zimbabwe, els països donants han de mantenir l’equilibri entre l’exigència de canvi i el refús d’un acord generat per la mediació africana.

Davant de tots plegats, però, el que hi ha és una situació cada cop més dramàtica, després que Moçambic decidís aturar el subministrament de cru per les factures impagades. El Programa Mundial de l’Alimentació de Nacions Unides ja ha fet públic que calcula que haurà de subministrar aliments a cinc milions de persones en els propers mesos. Amb aquesta dada n’hi ha prou per a adonar-se de la magnitud de la crisi. Esperem que aquest sigui el principi del redreçament de la situació, que ja fa temps que és urgent.

He dinat amb una persiana

Sí, sí, el titular és cert. Avui he compartit l'hora de dinar -un bon plat de pasta, linguine amb "girolles" (rossinyols)- amb una companya de feina originària de l'Iran, Pèrsia. Una persiana autèntica. Sí, ja ho sé, el terme adequat és persa, i no persiana. Però en aquesta ocasió no em podia estar de manllevar el "neologisme" emprat pel meu estimat Joan Marc en les cròniques de les seves darreres vacances, en les que s'ha passejat per Pèrsia.

Això d'avui ha estat possible sobretot pel fet de treballar en una organització del sistema de Nacions Unides. Segons les estadístiques, al secretariat de l'augusta organització per la qual treballo hi ha gent de cent-vint nacionalitats diferents, entesa en aquest cas la nacionalitat com a ciutadania estatal definida per la possessió d'un determinat passaport. Aquest fet, aquest gran nombre en ell mateix constitueix una riquesa enorme, que dóna oportunitats quotidianes per a entrar en contacte directe amb altres cultures i maneres de veure el món. Això, en certa manera, acaba resultant addictiu, perquè és interessantíssim.

Òbviament, però, cal prendre-ho amb una certa distància, suposo que com a tot a la vida. Aquesta diversitat és certa i constatable, i es disfruta, fins al punt que hom (o don, segons els casos) arriba a la sensació de tenir el món a l'abast de la mà. Sensació tan tangible com falsa, perquè no és res més que un petit món virtual, bastant endogàmic i amb les seves dinàmiques pròpies, que tot i reflectir fidelment la naturalesa humana, no deixen de ser molt particulars i allunyades d'altres mons, i d'aquesta abstracció que no vol dir res però que resulta tan útil, "el món real".

Aquesta diversitat, per altra banda, constitueix un desafiament constant a l'hora de treballar. Significa conviure cada dia amb cultures del treball molt diferents, que creen una nova experiència per a cada dificultat. Des de l'anecdòtica verificació dels tòpics -un dia vaig quedar per dinar amb un parell de companyes alemanyes, i òbviament eren a la porta a l'hora en punt, quan jo tot just recordava que havíem quedat-, fins a la interacció constant amb persones amb percepcions molt diverses de factors tan importants com per exemple les jerarquies -tant les visibles com les tàcites-. Una barreja que pot ser molt enriquidora, però també complicada i a voltes molt frustrant.

De moment, però, puc dir que a partir d'avui em miraré les persianes amb uns altres ulls.

Piquen?

Viure en una ciutat mínimament gran dóna sovint oportunitats per a presenciar coses insòlites. El món urbà sol ser una barreja que, com més heterogènia és, més potencial per a la creativitat conté. I si aquesta ciutat és París, una de les primeres destinacions turístiques del món, les oportunitats d'aquest tipus es multipliquen, entre el decorat, un cert cosmopolitisme i un estil molt propi, únic. Dissabte passat vaig aprofitar un dels pocs dies assolellats i estiuencs que aquest estiu ens ha volgut donar per a fer un llarg, llarg passeig per la ciutat, amb bona companyia. D'entre tot allò que vam poder observar, en destaquen les imatges a continuació. En principi, trobar-se un pescador a la riba del Sena no hauria de tenir massa res d'insòlit, encara que no vagi vestit precisament de pescador...


...si no fos pel marc incomparable que el nostre bon home va triar per a disfrutar de la llur activitat, que potser és el factor que justifica aital indumentària....


I la meva amiga que comenta: "i què deu pescar?" El cap em bull de respostes. Una bota? Un mitjó? Una ampolla amb un missatge? Una guitarra? Un refredat?

"Perquè aquí n'hi ha, de peix? Dona, probablement sí, però no sé si deu tenir massa bon gust..." Mentre intento el·laborar una teoria segons la qual es tracta de la tapadora d'un agent secret, teoria rebatuda ràpidament per l'amiga amb sàvies paraules -"home, si el que pretén és passar desapercebut, així no crec que se'n surti"-, el nostre home ens sorprèn...



...Sí, és la primera captura de la tarda!!!



Després d'aguantar-me les ganes d'aplaudir que m'agafen immediatament, per a no trencar la quietud del moment, observem com aquest campió de la pesca urbana es treu de la bossa una petita nansa on diposita la seva captura per a empresonar-la dins l'aigua. No sabem si s'endurà el peix o el tornarà al riu, perquè en aquest punt decidim continuar la nostra passejada.

En qualsevol, des de dissabte estic content de poder afirmar que al Sena no només s'hi pesquen refredats. Ja ho sabeu, això és un avís per a navegants-pescadors. No seran salmons com a Escòcia, però podeu coronar-vos com a reis de la pesca tot contemplant Nôtre Dame. Que no està gens malament.

Qui és Rachida Dati?

El dimarts passat saltava la notícia. Rachida Dati, 42 anys, soltera, ministra de justícia del govern Sarkozy, està embarassada. El mateix dimarts, el diari marroquí l'Express es feia ressó dels rumors segons els quals el pare no seria altre que l'ex-president del govern espanyol, José María Aznar López, que es va apressar a desmentir-ho amb rotunditat castissa.

Independentment dels vincles existents entre Aznar i el sarkozysme, el cert és que els noms que han sonat a la premsa com a possibles pares no són pocs. Dati, però, ha manifestat que vol fer ús del seu legítim dret a mantenir reserva sobre la seva vida privada, que ella mateixa qualifica de "complicada". A mi, personalment, la paternitat del seu fill és un tema que m'interessa ben poc, sobretot des del moment en què tinc clar que no sóc jo.

El que m'interessa del tema són altres dimensions. Per una banda, Dati serà la segona dona que esdevé mare essent ministra al govern de França, uns mesos després que Carme Chacón ho fes per primer cop en la història a Espanya. Cal recordar que la primera a França fou una tal Ségolène Royal, que va tenir la seva quarta filla mentre era ministra del govern Jospin. Royal va aprofitar per a convidar la premsa quan tot just havia parit, en un gest que va fer enfurir el pare dels seus fills i alreshores encara el seu company, François Hollande. Gest mediatitzat però important, reivindicació de la possibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar fins i tot en l'exercici de les més altes magistratures.

Per altra banda, Rachida Dati és un personatge controvertit i una autèntica icona del Sarkozysme. Filla d'immigrants del nord d'Àfrica, és aliena al recorregut habitual de formació de l'elit política francesa. Igual que Sarkozy, no ha passat per l'École Nationale d'Administration. Rachida Dati afirma que ningú no li ha regalat mai res -i suposo que en certa manera té raó-. Parteix d'uns orígens poc acomodats i arriba a la cúspide a base de treball i sobretot de conèixer gent "important" en moments clau. Gent que li obre portes.

Cecilia, la segona muller de Sarkozy, artífiex en gran part de la seva arribada a la presidència, l'arriba a definir com "la meva germana". Gasta la mateixa retòrica fàcil i a vegades molt demagògica que el president, però el Sarkozysme la necessita. Dati és la prova vivent que el "travailler plus pour gagner plus" funciona, que la rígida i molt elitista societat francesa també pot ser oberta, que també es pot arribar a dalt de tot havent començat des de baix. El seu exemple és importantíssim en un país en el qual s'ha arribat a considerar el currículum anònim, per a evitar que les empreses que busquen personal llencin directament a la paperera les sol·licituds d'aquells que tinguin cognoms que suggereixin un orígen a fora d'Europa. Malauradament, però, a aquestes alçades Rachida Dati és encara l'excepció que confirma la regla, una persona que ha estat cooptada per una elit que, com tota elit, es continuarà reproduïnt i que se servirà del seu exemple per a negar-ho.