Bons companys de viatge

Un viatge tan llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia. Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits independentment del viatge. Aquí us els comento:

A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví, pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb molt bon ritme. 

Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat essent una delícia.

The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra, però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i directe, el vaig devorar.

First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia. Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.

Amistats i política

La Via catalana també va tenir el seu tram a Brussel·les, en dues edicions, l’una a l’Atomium i l’altra el dia següent a la rotonda de Schumann, davant del Barleymont –l’edifici central de la Comissió Europea-. Entre la Via Catalana a Brussel·les i la meva persona s’hi va interposar el virus de la salmonel·la, mal acompanyament de la meva recent tornada del sud est asiàtic que no em deixà opció a sortir de casa.

L’any passat vaig seguir totes les notícies sobre la gran manifestació del dia 11 des de la distància, tant física com mental. Aleshores era a Palestina. El context del conflicte hi resulta extraordinàriament absorbent i us dona una sensació de centralitat mundial que, per bé que una mica exagerada, no deixa de ser prou certa, vistos els interessos que s’hi enfronten. Preocupacions que intensificaven una distància mental creixent després de força anys lluny de Catalunya, amb experiències diverses i estades de durada variable en altres continents.

Aquesta distància mental es va veure escurçada per les circumstàncies, sobretot perquè l’enormitat de la manifestació i la direcció que va donar a l’actualitat política ulterior va fer que el tema fos comentat en els cercles més diversos. A Palestina la qüestió fou discutida entre la comunitat de catalans i d’espanyols. Vaig intentar mantenir la distància, sobretot quan vaig constatar la precarietat del nivell general de les converses. Per molt que la qüestió sigui lògicament controvertida, els nivells d’informació en general eren pobres, particularment entre les meves amistats espanyoles. Fins i tot en el cas de gent prou educada el desconeixement en termes del procés constitucional o de la història més recent resultava molt descoratjador –una de les perles argumentals abundants és allò de començar una frase tot dient: “No, pero si a mí me parece muy bien que habléis en Catalán, pero...”. Sempre em volta pel cap la mateixa pregunta: “Y si no te pareciera bien, qué pasaría?”. I tota una altra sèrie de manifestacions del fracàs de l’Espanya en concebre’s i explicar-se a ella mateixa com una realitat plural-. Llevat de comptades però molt benvingudes excepcions, manta vegada em vaig abstenir d’entrar a la conversa, tot pensant: “si he de començar explicant això, costarà molt d’arribar enlloc”. Ni tan sols d’arribar a un mínim respecte per les pròpies opinions, que de fet és l’única cosa que pretenia.

Tanmateix la discussió me la vaig trobar a la cara en el moment i manera més inesperats. En una trobada entre amics de diversos països una amiga espanyola em va deixar anar, amb un to enfadat que no deixava lloc al dubte, en públic, gairebé cridant i de la manera més inopinada, “you will never get independent!” (no sereu mai independents). Em va semblar d’una grolleria tan impròpia de la persona que coneixia i em va resultar tan sorprenent que em vaig quedar palplantat i no vaig respondre. Encara que m’ho repetís, un cop més en anglès i en públic. Semblava talment com si hagués tingut una sobredosi de lectura de “El Inmundo”, el “Lávese” o “La Reacción”, i s’hagués guardat la mala llet per a deixar-la anar amb el primer català que trobés. El més trist de tot plegat és que aquest tema no l’havíem discutit mai, amb la qual cosa el que ella pensés sobre les meves opinions al respecte només podia ser pura especulació.

Després de força dubtar vaig prendre l’opció de deixar-ho córrer. I si ho recordo avui és perquè, tot veient la cobertura de la via catalana per TV3 a través d’Internet, vaig veure tan aviat com van sortir les imatges de l’assalt a la delegació de la Generalitat a Madrid per part d’aquella colla d’energúmens d’extrema dreta. I vaig tenir exactament la mateixa sensació física de repugnància i el caure’m l’ànima als peus del dia que la meva amiga em va deixar anar aquell crit. Ho vaig deixar córrer aleshores, i no vaig canviar de parer perquè l’episodi no es va repetir. Encara dubto si li hauria d’haver dit quelcom.