Postals de Kerala

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.

Soy un truhán, soy un señor

Si els mercats en general, en contra del que ens volen fer creure bona part dels economistes, són assimètrics i desiguals, els mercats de productes culturals en general no són una excepció, i el de la música n’és un cas paradigmàtic. Afegiu-hi la varietat de criteris en termes de paràmetres estètics, i us trobareu amb un marge enorme per a tota classe de fenomens insospitats, dels quals el més frequent és el d’artistes de qualitat dubtosa que tenen un èxit inexplicable a latituds improbables.

Insospitats i sorprenents. Com el que va passar el dia que anàvem de Port-au-Prince a Jacmel. En Salah, egipci que es deu trobar entre la quarantena i la cincuantena, més a prop de la primera que de la segona, va connectar el seu llapis USB a l’equip de música del cotxe. Això devia ser quan ja havíem sentit dos o tres cops l’èxit del moment a la ràdio, l’Alejandro de la Lady Gaga. La selecció musical d’en Salah era una autèntica biblioteca de música “lleugera” –un adjectiu que fa una mica de ràbia, perquè presuposa que la resta de la música és “pesada”-, amb dues estrelles destacades: Céline Dion i... Julio Iglesias. Per a ser una mica equànim he de dir que també en tenia tota una colla d’en Leonard Cohen, però bé, predominava la lleugeresa.

Fins aquí tot bé –és una manera de parlar-. El problema va arribar quan va sonar un gran èxit del madrileny afincat a Miami per motius sentimentals, pràctics i fiscals. “Soy un truhán, soy un señor” em va provocar un estrepitós i prolongat atac de riure que em va costar molt de poder explicar als altres ocupants del vehicle. Venia d’un record d’infància que es convertí en un clàssic de l’humor al nostre país. Aquí el teniu: