Setmana santa a la Provença: les altres estacions

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.

Setmana santa a la Provença: Marsella

Ara fa quatre anys i deu mesos que vaig marxar de Barcelona. Un temps que no m’he passat només a París. Ans al contrari; per algun motiu aquest bloc té el nom que té. D’aquí a poc seran cinc anys, però d’aquest cinc n’hi ha gairebé un d’acumulat a base d’anades i vingudes disperses entre 2006 i 2008. Totes fora de França, i de fet fora d’Europa. Aquesta dinàmica va provocar que dediqués relativament poc temps i esforços a conèixer una mica millor el país on visc. Abans de viure-hi havia conegut Perpinyà i els seus voltants, la Cerdanya francesa, Foix i Toulouse; Avinyó, Niça i Monaco; així com Estrasbourg. Però des que hi visc no havia ampliat massa les coneixences, més enllà de París i els seus voltants, o dels Alps a prop de Grenoble. Aquest any amplio els meus horitzons gals a base de passar la setmana santa a la Provença.

Un TGV matinal ens porta de la Gare de Lyon a Marsella en poc més de dues hores i dos quarts. Ja des de mig camí hem abandonat la grisaille per a retrobar el sol –sí, aquest país té dues meitats ben diferenciades-. L’estació de Saint Charles ens rep amb tota la calidesa d’una lleugera brisa mediterrània. I és que això és Marsella, una de les grans capitals del mediterrani, una ciutat que va créixer a partir d’un port situat en un indret singular. Heus aquí algunes pinzellades.

És hora de dinar i ens n’anem al Port Vell, centre històric a partir del qual la ciutat ha anat evolucionant des de fa segles. Avui és una zona de restaurants i d’oci. Igual que el port vell de la meva ciutat natal, igual que tots els centres d’aquestes ciutats gentrificades de la part rica del món. Marsella, però, és com Barcelona en el fet que conserva una dimensió humana. Les limitacions del medi físic –la mar i les calanques-, l’han forçada a conservar unes dimensions amables. Em quedaran a la memòria uns deliciosos calamars farcits, menjats al sol –un luxe en aquesta època de l’any a París-, i regats amb una copa de vi rosat de Cassis –dels escassíssims rosats, juntament amb el Bandol, que considero realment remarcables, d’un paladar subtilment sec i molt refrescant-. La picada de la salsa té un gust particular, que la fa realment diferent de tot allò de costum. Quan ho pregunto em revelen el secret: hi han afegit flor d’anís.

Havent dinat passem per l’oficina de turisme. D’entre tot allò que hi ha per veure a Marsella i els seus voltants, ens interessa La Cité Radieuse i les Calanques. A la Cité Radieuse hi podem arribar en bicicleta, donat que Marsella té un sistema de bicicletes de lliure disposició semblant als de París o Barcelona. Penso que ho podem fer perfectament, a desgrat de l’advertència de la senyora que ens atén a l’oficina de turisme, segons la qual, és molt lluny. El pitjor que ens pot passar és que depassem el límit de mitja hora d’us gratuït de la bicicleta, la qual cosa serà un pretext ideal per a fer una pausa. I les calanques, doncs a mi el que em fa una mica de respecte és la previsió del temps, perquè en teoria demà a la tarda pot caure un ruixat considerable. No obstant, de nou la senyora de l’oficina de turisme torna a la càrrega. “Une randonnée, ça se prepare!”, ens diu, tot parlant de desnivells perillosos, roques i zones on fa vent. Caram, ni que anéssim a l’Himalaia o fossim turistes nordamericans!

El recorregut fins a la Cité Radieuse pel front marítim resulta ser una passejada d’allò més agradable per la tortuosa façana marítima de Marsella, sota un sol càlid i no prou intens com per a resultar incòmode. I la Cité Radieuse em recorda els millors episodis de la meva educació secundària, quan a les classes de geografia en Josep Santmartí es va servir de Le Corbusier per a introduir-nos en el pensament arquitectònic i urbanístic. La Cité Radieuse és un dels edificis on Le Corbusier va posar en pràctica el seu pensament. En aquest cas la idea era construir una “Unité d’Habitation”, un edifici integral de dimensions humanes on a la comoditat d’apartaments en dúplex s’hi afegissin un pis am zona comercial i espais comuns agradables i orientats a la convivència. El projecte tingué un èxit limitat, no obstant esdevingué un referent per a l’arquitectura moderna amb una enorme influència sobre tot el que vingué després. Avui és un edifici valorat i lloc de peregrinació d’estudiants d’arquitectura i turistes d’un cert perfil. La planta comercial té un petit hotel i un restaurant, on fins i tot tenen un vi propi, “Cuvée Le Corbusier”. El blanc, degustat mirant al mar amb el sol del capvespre, no està malament.

Després d’una agradable tornada al centre en autobus, descobrim una altra delícia gastronòmica: le Toinou. Al cours Saint Louis, just al cantó de la Cannebière, l’avinguda que va a parar al port vell. Just al davant del restaurant, una parada amb una espectacular exposició d’ostres de totes les mides i varietats, altres bivalves i crustacis diversos, com si fos una parada del mercat, on també es pot fer una compra per endur-se’n a casa. Un paradís per a un amant de les ostres, perquè no només n’hi ha de totes les mides i varietats, sinó a més hi ha diversitat de procedències. En aquest cas em regalo unes ostres del mediterrani, on retrobo el gust dels musclos de roca fets a la Costa Brava. Ha de ser l’aigua de mar que contenen. Un cop més em sento com a casa, aquest cop a través del paladar.

Definitivament, Marsella m’agrada. Hi ha de tot i molt per a veure, el clima és bo i la gent és agradable.