Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

Indignació. Tenim el país que ens mereixem?

Se'm fa difícil escriure res després d'haver sentit el comentari inicial del Cafè de la República d'aquest vespre, a Catalunya Ràdio. El podreu sentir via web per uns dies, a la secció de ràdio a la carta. Parlava dels individus Millet i Montull, els principals implicats en l'escàndol del Palau de la Música, que de moment se'n surten amb càrrecs però al carrer, i amb una simple retirada de passaport. Una iniquitat autèntica. Se'm fa difícil perquè no sé si tindria res a afegir-hi, a part del que expressava el meu germà en una nota al llibre de les cares (el nom que hauria de tenir el Facebook en català), quan comentava el show de pandereta de les complicitats polítiques que ha aixecat el cas. Aquests passejant pel carrer i altres engarjolats per molt menys mentre el senyor jutge fa l'efecte de trobar-se en col·lusió amb el món polític per a passar per sobre de les ramificacions del cas. Sobretot, que continuem essent un oasi.

Només hi puc afegir un dubte que em volta pel cap des que vaig marxar, i que cap de les llarguíssimes distàncies ha pogut apaivagar: és de debò que tenim el país que ens mereixem?

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Massa aviat

El premi Nobel de la pau del 2009 ha estat atorgat al President dels Estats Units d'Amèrica, el senyor Barack Obama, "pels seus esforços extraordinaris per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles". M'ha agafat de sorpresa, i em toca dir amb tota humilitat que no em sembla una decisió apropiada.

No he de convèncer a ningú del respecte que sento pel senyor Barack Obama. Vaig expressar la meva simpatia, reconeixement i esperança quan fou elegit, en aquesta entrada. Em va alegrar especialment que fos la primera persona d'orígens africans que esdevenia president, tot un símbol després de segles de segregació, i a més perquè va guanyar amb un missatge de reconciliació i esperança.

Barack Obama ha aportat a l'escena internacional un nou llenguatge i algunes propostes concretes, particularment en termes de desarmament nuclear. Ha tornat a implicar el seu país amb el multilateralisme. També sembla disposat a l'esforç per a trobar una solució pacífica i amb possibilitats de durar per al conflicte israelo-palestí. Ha cancel·lat el projecte d'escut de defensa antimíssils que deu haver estat durant anys el somni del complex militar-industrial del seu país. I hi ha més coses. De tota manera, crec que encara som al moment de les propostes. Encara no hem arribat al moment dels resultats tangibles. És per això que aquesta distinció no em sembla justificada.

Puc entendre que a algú vulgui expressar un suport fer per a les seves propostes, mentre el força a no defallir i continuar esforçant-se, en un moment particularment complicat en el seu escenari polític nacional, donant-li un premi com per anticipat. Fins i tot així em sembla que és excessiu i arriba massa aviat.

Descansa en pau, Negra, i gràcies per tot!!!

Gràcies per la companyia, gràcies per recordar-nos el camí, gràcies per tantes coses.