El 21 de juliol Bèlgica
celebra la seva festa nacional. Es commemora el jurament del primer rei dels
belgues, el mateix dia de l’any 1831, pel qual Bèlgica esdevingué un estat
independent. A principis de mes el rei Albert II va anunciar que renunciaria al
tron en aquesta data, en un discurs que començà adreçant-se als seus
“benvolguts conciutadans”, i on explicà que la seva edat avançada li impedia
continuar amb la seva tasca amb el nivell de dedicació que les seves tasques li
exigien.
Avui coincideixen
l’abdicació i el jurament del nou rei –encara que la constitució preveu un
interregne de deu dies, el període efectiu haurà estat d’una hora i mitja-. Així
s’ha fet possible reafirmar l’efemèride i envoltar tot l’acte d’un ambient
certament festiu. A més el temps ha acompanyat les cerimònies, amb un dia
radiant d’estiu, assolellat i càlid.
Les meves
amistats belgues em comenten que la institució monàrquica és especialment
valorada. Sobretot perquè el títol del rei no és el de “rei de Bèlgica” sinó el
de “rei dels belgues”, per a deixar clar que és un rei ciutadà i que a més és
l’interlocutor de totes les comunitats presents al país. Això ha estat especialment
important donada la divisió política del país, que ha resultat en episodis com
el relativament recent, on les negociacions per a formar govern després de les eleccions es van allargar més d'un any.
En el meu cas sóc
republicà convençut. Per dir-ho en poques paraules, no puc concebre una
encarnació hereditària del poder com a democràtica. No obstant, més enllà del
que en pugui pensar cadascú, m’ha impressionat positivament de veure com tots
els discursos del rei són trilingües, i així ho han estat les solemnes lectures tant de
l’acta d’abdicació d’Albert II com el jurament de Felip de Bèlgica.
No em puc estar
de comparar-ho tot plegat amb l’actuació de la monarquia espanyola. El rei
actual està visiblement cansat però encara té prou forma per anar-se’n a caçar
elefants –quelcom que va acabar transcendint perquè es va trencar el maluc-, i
no abdicarà a curt termini. I és que per a que ho pogués fer caldria d’entrada
que el parlament espanyol n’establís el procediment a través d’una llei
orgànica, cosa que fins ara no ha fet. També es dóna el cas que l’actual
regulació de la successió és discriminatòria vers les dones –llengües viperines
diuen que el legislador constitucional va introduir aquest disseny a causa de
les limitacions de la llur primogènita-. Pel que sembla el president Zapatero
tenia al seu programa electoral una reforma constitucional per a posar fi a
aquesta discriminació, quelcom que perdé urgència quan l’actual princesa
d’Astúries tingué la seva segona filla. He llegit per tot arreu –sense acabar
d’entendre perquè- que la primogènita Leonor només hauria vist els seus drets
successoris amenaçats si el segon fill hagués estat mascle. En qualsevol cas,
la raó per la qual en Zapatero no va prosseguir fou que el títol II de la
constitució només es pot reformar per la via de l’article 168, el del
procediment de “reforma agravada”, força més complicat que el simple tràmit
parlamentari de la reforma express més recent. Que no és altre que el mateix
procediment per a alterar l’estructura bàsica de l’estat, el que probablement
caldria per a possibilitar el dret a l’autodeterminació de, per exemple,
Catalunya.
En tot cas, m’ha
sorprès agradablement l’exemple belga, sobretot pel reconeixement explícit de
la identitat de tothom i totdon, que contrasta amb la impossibilitat gairebé
patològica que ha mostrat Espanya per a reconèixer la seva diversitat interna. Més
enllà de dir quatre mots en català en ocasions de visita oficial –o un
discurset si cal emocionar els notables, com el 1976 o com fa poc va fer el
príncep-, el fet que el rei fes, per exemple, una part del discurs de Nadal en
català és impensable. Impensable, perquè tal com algú li va escriure en un
discurs, “Nunca fue la nuestra lengua de
imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en
castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad
libérrima, el idioma de Cervantes". Tan impensable com aquesta frase.
Tan impensable, per tant, com lamentable.
