Tinc aquest blog
congelat des que vaig venir a viure i treballar en aquesta terra tormentada i
dita santa, perquè sempre tinc més coses a dir i a explicar de les que donaria
un dia, i solen ser tan intenses que és millor deixar-les reposar. Però avui no
reposo, i no puc dormir, des que sé que te n’has anat.
He rebut la notícia a l’altra banda d’aquesta mar tan blava que era tan teva, de Tamariu enllà. Del Tamariu dels pescadors. De Tamariu, l’altra cala, aquest racó de món que sempre vaig preferir quan era petit perquè em donava la mesura de totes les coses, i que tu em vas explicar tantes vegades. Com em vas explicar tants racons que vaig conèixer amb tu, des de Palafrugell fins al cap de Creus, de l’Estartit a Roses i de Roses a Portlligat. Tantes coses que vam veure, tan senzilles i alhora tan importants com els arbres i els ocells.
Saber viure amb l’entorn i ser-ne la part que en som. Tantes converses sobre tot el que vingués de gust, amanides amb anècdotes del rodal. Un pollastre amb llagosta que es comparava amb el pollastre amb llagostins de l’àvia, tots dos insòlits. Cargolar-me de riure amb la història d’un guarda forestal que s’aturava al marge d’una carretera principal per a recuperar l’harmonia perduda tot fent uns exercicis de tai-txi. Un sopar de pa amb tomàquet amb peix fregit pescat de bon matí o una truita d’espàrrecs de bosc.
No podré evitar que se m’enteli la mirada quan senti el “Llop de Mar”. I et pensaré i t’enyoraré, Narcís estimat.
