He
marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a
Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a
Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a
Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina
en condicions!
A
l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo
que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la
primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb
els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana
passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que
els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.
En
qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a
casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a
posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany.
Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha
desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les
mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.
Aconsegueixo
treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a
ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i
tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de
canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de
regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la
recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí
i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.
Aconsegueixo però un rodet
de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa
sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot
i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària
per a accionar el motor d’arrencada.
A
aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de
manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més
ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb
una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que
condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que
he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una
excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides
ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat
i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat,
porta eines.
Al
cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la
clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany
–porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment,
més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents
que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo,
perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho
explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del
cotxe a les mans. Visca la innovació!
