Cinema d'estiu

Aquest estiu ha fet molt bon temps, i els festivals de cinema a l'aire lliure a París han coincidit o bé amb absències meves o bé amb períodes de molta feina. Així doncs, darrerament he vist poc cinema. Però no em puc estar de comentar algunes pel·lícules:

Fausta
Una noia indígena que treballa a la capital i que pateix el síndrome de "la Teta asustada", segons el qual la seva mare li transmeté, a través de l'alletament, la por de tota una generació castigada per la violència política; la revolta social i la repressió del poder, en un país complexe on la desigualtat i el factor indígena continuen essent capitals per a entendre'n la realitat. Un producte rar i molt més que remarcable, que no té res del realisme màgic, ho té tot del realisme social.
Inusual, lluminosa, commovedora.

Crossing the bridge: the sound of Istambul
Aquest interessantíssim documental ens passeja per Istambul i per la Turquia actual a través de la música. Ens mostra com la música popular reflecteix els canvis socials, les inquietuds i els anhels de les noves generacions, que busquen expressar-se incorporant ritmes i missatges nous als de sempre. Tot això en un país fronterer entre allò que solem anomenar occident i orient.
Apassionant, alegre, agradable.

The Reader
Kate Winslet brilla de nou en una interpretació extraordinària. Un paper complexíssim per a una història enrevessada que ens porta a revisitar la barbàrie i els seus efectes desastrosos sobre tota l'espècie. En aquest cas des del punt de vista d'una persona al cantó dels perpetradors, de la que també podem observar el sofriment, tot i que no ens faci oblidar qui va fer què a qui.
Dura, complexa, fascinant.

Whatever works
Una bona comèdia d'en Woody Allen en el seu medi natural, el de la classe mitjana de Nova York. Torna al seu registre habitual per a explicar una història on ens diu que, al cap i a la fi, la vida pot ser més simple del que sembla. Sobretot si no ens la compliquem. Grandíssims diàlegs, personatges insòlits però divertits. Val la pena, és de les pel·lícules que poden tornar les coses al lloc després d'un dia gris.
Divertida, còmica, fresca.

Inglorius basterds
Es tracta d'una obra només per a incondicionals de Tarantino. Hi trobem aquest director en estat pur, només que ha canviat de temàtica i d'escenari. La resta, la mateixa. Els plans arriscats -aquest cop en un nombre menor que el que és habitual-, les escenes d'una estètica preciosista i banalitzadora de la violència, les escenes de diàleg interminables amb personatges suposadament insòlits. En aquest sentit, de dues hores i mitja en podria sobrar una. Això sí, en Brad Pitt broda un paper divertidíssim -per a qui li agradi aquest llenguatge-.
Típica, estereotipada, exageradíssima.

The September Issue
Després de The Devil wears Prada tornem al mateix tema, el funcionament del món de la moda, un negoci molt lucratiu i considerablement influent en l'estètica de les nostres societats. En aquest cas es tracta d'un documental sobre el número de setembre de 2007 de la revista Vogue, a través del seguiment de l'activitat d'Anna Wintour, l'editora en cap de l'edició nordamericana de la revista. Hi veiem com quelcom de tan sensible com una estètica que acaba per tenir un fort impacte sobre tot allò que trobem per vestir-nos a les botigues depèn de les fílies i fòbies personals d'una colla de personatges de mèrits dubtosos. Imprescindible per a entendre com funciona aquest món.
Interessant, informada, valenta.

Irina Bokova

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Times of change

Since 6 September I have been working without interruption except for one day, Sunday 13. I was seconded to one of the Commissions of UNESCO’s Executive Board. Amongst the decisions to take there was the nomination of a candidate to the post of Director-General, which is tantamount to the election of a Director-General, unless there would be an unexpected and never seen before battle at the upcoming General Conference.

During these very exciting weeks I could observe from the inside an intergovernmental negotiation at the highest level, to put it in nice words. A great learning moment that, for the time being, will only be commented in private as to all its various dimensions. Nine candidates; five ballots. An opaque process with people negotiating in our name, as they stand to “defend the interest of our [respective] country[ies]”, which has in my view two fundamental problems: on the one hand, everything happens in secret, behind closed doors. This leaves too wide a margin for this high interest of our respective countries (States is a much more appropriate term) to become “so high” that in the end it relates much more to the interest of a small minority than to the general interest. This happens quite often. In the end, if one lives in a more or less democratic state, at least there is some space left for accountability. Otherwise everything remains in the unique and private domain of an elite. An elite that, for most countries, is nothing but one of the main obstacles to human development.

On the other hand, I have fundamental doubts about the interest of humankind being the result of the mere addition of the interests expressed along these division lines that we have given ourselves basically through centuries of fights. To put it differently and using an example, if we look at what is happening in terms of response to Climate Change, we can see everyone concentrating mostly on short-term interest, while it seems that no one really thinks about a longer term, in this very future generations everyone invokes. Yes I know, this is a much longer discussion and my view is rather pessimistic. Anyway, there will be more entries.

In any event, the final result of this game is Egypt 27, Bulgaria 31. While I warmly welcome the fact that for the first time in history there will be a female Director General of UNESCO (Yes, a WOMAN, Mrs. Irina Bokova, this is indeed historic!), I remind and underscore that I was always a great fan of Mr. Hristo Stoichkov, whom I could see live many times, scoring many goals. In addition I express my satisfaction of the fact that, lately, there are no problems in my private life. It must be that I actually do not have one.

More information will follow. For the time being I can say that I am happy. And that I would not be if the Egyptian candidate had been elected. Out of the respective profiles and vision statements. There will be more, in person. By now it is time to carry on working, since as my mother use to tell me, “it is those who are tired who do the work” –free translation from Catalan, as the rest of the article-. Moreover, my salary is paid by the taxpayer. So have a good night.

PS: the pictures are, respectively, from early August and from yesterday. It is “the yard” at UNESCO’s HQ. The corner is Av. Lowendal with Av. Suffren.

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Air France en català!!??!!

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.