Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

Al mig de la glacera

Els companys d’expedició m’han deixat sol. En Sohrab, esquiador molt experimentat, fa fora pistes. Després d’un parell de baixades l’Ayeh i l’An-Heleen tenien, visiblement, més ganes de passar una estona a la cafeteria que no pas a les pistes. És el cap de setmana de pasqua, i sóc de nou a les Deux Alpes.

Amb el remuntador dels glaciers m’arribo al peu del restaurant, a la cota 3200. Una baixada d’uns vint metres em permet agafar el funicular del Dôme. Fa la sensació d’estar al metro, donat que és un funicular subterrani excavat a la roca, sota l’espessa capa de glaç. Em deixa al Dôme de Puy Salié, un puig glaçat que separa la glacera de Mantel de la glacera de la Girose. Una lleugera baixada em separa d’un altre remuntador, que em deixa a 3560 metres, la cota més alta de l’estació. Devem estar a uns cinc graus sota zero, i sota un núvol que em tapa el sol però em permet tanmateix de gaudir de l’espectacle circumdant.

A desgrat de la presència escadussera d’algunes ànimes esquiadores, feia temps que no havia tingut una sensació de pau tan intensa. Evoluciono per un mar blanc emmarcat pels pics de la Rateau (3809 m.) i la Meije (3982), que coronen l’enorme glacera, un pla inclinat que s’alça majestuós voltat de cims. Al nord, lluny però present, el Montblanc. Entre la pinta que faig i l'entorn, em torno a sentir astronauta.

Hi tornaré l’endemà, quan faré les fotos, aquest cop amb els companys d’expedició i en un dia radiant. Però ningú em podrà prendre la meva estimada sensació d’immensitat sense límits semblant a la que dóna el desert, una sensació que revisc gairebé un any més tard, aquest cop a la neu i en aquest entorn fantasmagòric que dóna la capa d’aigua evaporada que ens cobreix.

És difícil d’explicar perquè l’home blanc fa coses tan absurdes com dedicar-se per esport a poblar les muntanyes d’enginys mecànics per a transportar éssers humans als cims més alts per a que baixin amb unes llargues, estilitzades i cares planxes als peus i a gran o no tan gran velocitat per camins inclinats de neu domesticada. Una activitat que implica patir de fred, fer una gran despesa física i exposar-se a un nivell de risc considerable. Només es pot explicar quan s’ha experimentat la sensació de velocitat i les pujades d’adrenalina que comporta, el vent glaçat a la cara amb paisatges que tallen la respiració, en un contacte directe amb la muntanya i amb la natura –la més domesticada i per tant “urbana”, però tot i això amb un element feréstec i per tant imprevisible-. Un esport físicament exigent, tècnicament complex i només assequible per a butxaques ben poblades i mentalitats amb un punt masoquista. Però què voleu que us digui. M’agrada.


PS: és dilluns de pasqua, encara no són les quatre de la tarda. Tornem cap a casa. No ens resignem a fer la darrera baixada amb el funicular des de la cota 2600, volem arribar una mica més avall, fins i tot si la qualitat de la neu per sota dels 2400 –on es troba més o menys la isoterma dels zero graus-, serà probablement pèssima. I ho és. Depassada aquesta cota la neu s’està convertint en una mitja pasta trepitjada i amb grans ondulacions que es torna difícil d’esquiar, perquè cal mantenir un mínim de velocitat però sense que aquesta sigui massa gran. Igual que a la carretera que em duia a Walvis Bay, ara fa un any, al mig del desert, amb aquelles estries. Per sota de 40 Km/h era un infern on tot tremolava. I per sobre de 60 Km/h patinava tant que es tornava molt perillosa per a la conducció. És exactament això.
Ja veig el remuntador, està ple de gent. Deuen quedar uns dos-cents metres. No vull perdre velocitat perquè aquí hi ha una pendent però després gairebé no n’hi ha i em pot tocar caminar un bon tros a sobre d’aquesta cosa pastosa que ja fa hores que no és neu. Coses de permetre’s el luxe d’esquiar al mes d’abril. Doble luxe, en el fons... Continuo baixant, però amb tant de sots faig salts. He de frenar. Hi ha tants de sots que el paral·lel és perillós, la cama esquerra em falla. Vaig massa de pressa, intento forçar un moviment de falca. Un bot que no he vist venir i em salta l’esquí dret. I ben aviat me’n vaig a terra.
L’impacte és molt violent, anava força de pressa i el perdre un esquí em fa agafar un moviment circular que para en sec amb el primer cop de pit a terra i amb els braços contra el pit. M’he donat un cop molt fort amb el pal a la part dreta. No em puc moure. En Sohrab i l'Ayeh són aquí. Ai, que no puc respirar.
Uns cinc minuts després em refaig i continuo fent. Tornem amb tren. Demà, a treballar.
No és fins dimarts a la tarda que m’adono que em costa de respirar.
Radiografia. No és el que ens temíem, no hi ha costella trencada. Però probablement una fisura. En tinc per un mes de dolor i de prescindir de la piscina. Merda. Fins i tot havent-me tornat molt més prudent que fa uns anys...
Però ni això em prendrà les ganes de tornar a esquiar.

Welcome

Welcome és el que he vist a la meva darrera anada al cinema. L’acció se situa a Calais, ciutat portuària que viu del trànsit entre França i la Gran Bretanya a través del Canal de la Mànega. Un professor de natació, antiga glòria esportiva, intenta impressionar la seva ex-dona tot ajudant a aprendre a nedar a un kurd emigrat de l’Irak que pretén arribar a Anglaterra... nedant a través del canal . Un drama que ens acosta a la tragèdia d’uns emigrants als que cada cop se’ls tanquen més les portes per a aconseguir l’estatut de refugiat, i que, a partir del moment en que entren en situació irregular, es troben sovint en zones grises on els drets més bàsics desapareixen. Tot això per a gent que, generalment, no busca més que un futur millor per a ells mateixos i per a les famílies, i que sovint fugen de situacions molt complicades a les que la nostra prosperitat no és completament aliena.

Una obra corprenedora i imprescindible que ha creat debat a França, puix que la darrera llei d’imigració va consagrar el que alguns anomenen “delicte de solidaritat”. Aquest tipus penal pretén perseguir els traficants de persones, però la redacció de la norma és prou ambigua com per a possibilitar altres interpretacions. Veiem-ho, incloent-hi textos legals traduïts per mi mateix amb bona voluntat:

Segons llegeixo al Novel Observateur, L’article L622 del codi d’entrada i d’estada dels estrangers i del dret d’asil estipula que “tota persona que haurà, per ajuda directa o indirecta, facilitat o intentat de facilitar l’entrada, la circulació o l’estada irregulars d’un estranger a França serà castigada amb un empresonament de cinc anys i una multa de 30.000 €.” Mentrestant el ministre de l’Immigració, Sr. Eric Besson, es defensa dels atacs d’una colla d’associacions que fa uns dies feren una manifestació contra aquest delicte tot dient que ningú ha estat condemnat per haver donat sopluig, menjar o transport a una persona en situació irregular. Segons ell el delicte només el cometen els traficants de persones.

Pel que llegeixo l’article L622-4 del mateix text estipula que el L622-1 no s’aplica quan es tracta de “persones en dificultat”. “L’ajuda a l’estada irregular d’un estranger no pot donar lloc a procediment penal quan es el fet (...) de tota persona física o moral, quan l’acte en qüestió era necessari en vista d’un perill actual o imminent, necessari a la salvaguarda de la vida o de la integritat física de l’estranger, llevat que hi hagi desproporció entre els mitjans empleats i la gravetat de l’amenaça, o si ha donat lloc a una contrapartida directa o indirecta”.

Evidentment tota llei necessita un reglament per a ser aplicada, però no cal tenir grans coneixements jurídics per a adonar-se que en aquest cas la definició de perill actual o imminent, la necessitat de salvaguarda de la integritat física o la qüestió de la proporció dels mitjans empleats són totes amplament valorables i opinables, potser massa. No em sembla que amb un text com aquest les associacions de voluntaris que presten assistència als migrants es puguin considerar segures al 100%. I no em sembla que aquest fet sigui quelcom per a quedar-se tan tranquil.

Moments de sibaritisme, núm. 7: my choice of restaurants in Paris (10 more)

As my first entry in English and my restaurant travel-guide-like critiques were gently and warmly welcomed by the friend who had become in this case an amusing muse, and as they were welcomed not only by her but by others as well, I promised to come back with more. Paris does offer a large number of places to eat well. Here are a further few, again with the same premises as last time: less than 20-25€ of expense; informal and relaxed atmosphere; and last but not least, discovered in good company.

Le Chartier
7 Rue du Faubourg Montmartre 75009
Created in 1896, the whole place is like a living museum. The building was classified as historic in 1989, and hosts a big hall with classic decoration and sober but yet elegant ambiance. Simple cuisine, based on fresh meat, fish and vegetables. All the classics of a Paris Brasserie –Entrecôte, faux filet, etc.-, some all-time French classics –boeuf bourguignon, choucrute-, and the dishes of the day, all inexpensive. Feels a bit like a canteen, as you will see when the energetic but always respectful waiters note your order. Yet the most remarkable one for a simple but tasty meal in a singular place.

T’Chok Dy
35 rue du Banquier, 75013
A few steps from the Factorie des Gobelins, within easy walking distance from Place d’Italie, you can find this surprising small Thai restaurant which proposes traditional cuisine from Siam. Be prepared for the most tasteful experience. The fish is just excellent, from the amazing scallops (Noix de Saint Jacques), the Hor Mok (steamed fish in banana leaves); other specialites are equally enjoyable, such as the chicken in coconut sauce. There are also other delicacies. Never too spicy, always delicious.

Swann et Vincent
32 Bv Garibaldi, 75015
Is it possible that a restaurant where you only go for lunch because it happens to be within walking distance from your workplace becomes one of your favourite ones? Yes it is, provided that it is like the Swann. Cosy, welcoming, warm ambiance. Salads and antipasti that are simple but with first quality ingredients. Tasteful pasta dishes. Carefully cooked meats. Home made bread. A symphony of simplicity. Definitely rare.

Le café du Marché
38 rue Clerc, 75007
Right in the middle of the 7th arrondissement, not far from the Eiffel Tower, in one of the most scenic streets in the area –pedestrian road, rue Clerc- sits this café with an optimal quality-price ratio. Again, brasserie food as simple as delicious. Salads that are a full meal, well cooked meats, well served fish, amazing deserts, good wine and more than acceptable coffee. All these with the possibility of lunching or dining on a terrasse even in wintertime.

Le Cambodge
10 avenue Richerand, 75010
You better go queue before 20h to reserve a table, or be ready to do so afterwards and have a walk or an apéro on Canal St. Martin while you wait (more details on the website, as there are no reservations on the phone). Whichever way the wait will be worth it. You’ll be asked to be creative when writing your order, and indeed you can make it to the house’s museum or the website. A trip to south east Asia in a place with a very strong personality that welcomes you in its own particular manner. My favourite is the Ban Hoy –Angkorian picnic with assorted salad-, but a Bobun or any rice dish will certainly be enjoyable. The house has its particular rules, but you'll feel at home.

Le verre volé
67 rue Lancry, 75010
Again close to my place sits this cave/bistrot with relaxed and informal atmosphere, served by youthful and multilingual staff that will guide you into discovering wines while having some bistrot-like food. Be ready for a very idiosyncratic French cuisine experience, largely based on pork. Definitely abstain if you’re a vegetarian or you don’t eat pork because of religious observance or simply reasons of taste. If, on the contrary, you like it, just go for it. The patés are just amazing, the caillette de l’Ardèche is an experience not to be missed.

Chez Marianne
2, Rue des Hospitalières-Saint-Gervais, 75004
A charming place in a charming spot, on a corner of rue des Rosiers, in the middle of the Marais, chez Marianne proposes traditional kosher specialities from central Europe, combined with Middle-Eastern recipes such as Falafel or Hummus. Central Europe meets the Mediterranean through the lenses of this millenarian culture. Said to have the best falafel in town.

Lézard Café
32, rue Etienne Marcel, 75002
Another inexpensive an unsophisticated place that will win your heart and stomach through a nice atmosphere and service, and with simple but delicious salads and bistrot cuisine. Nice wines, the Argentinian Malbec is a classic, and a full meal in the terrace to the side of rue Tiquetonne (which is a pedestrian road) will reconcile you with this world. Just off rue Montorgueil, a nice walk from Les Halles.

El Sur
35, boulevard Saint-Germain 75006
Sober modern design that reminded me of my beloved Montevideo, albeit more Gotan than Tango. Just a walk from Ile de Saint Louis or from Place Monge. A good “parrilla” to savour some delicious red meat to the purest River Plate style, with real Chimichurri. I need to refrain from going there often not to get too nostalgic. Empanadas and other criollo specialties, remarkable desserts… Someday I’ll be back to Palermo and walk again those roads that brought me back to my Poblenou.

La Crêperie du comptoir
3, Carrefour de l’Odéon 75006
How dare I refer here a take away place? I do have my reasons. Firstly I love crêpes. Both sucré or salé, as a main course or as a dessert. Secondly, Paris has a culture of take-away crêpes, as a snack that you can eat anytime. I don’t like take away pizzas and find that the general level of kebab in Paris is rather low (sorry but my standard here is the delicious kebabs I used to eat in Rusholme, Manchester), I generally do not like take away sandwiches too much. But I happen to love crêpes.Both ends meet at the Crêperie du comptoir. The only one where you will have a take away with blé noir, as a real galette. Tuna, cheese and marinated tomatoes is my favourite. Great.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.