Trenkapins, pels puestus

Més natació i una clau

2011-05-03T23:35:00.000+02:00

Hemarxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió aJerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure aJerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i aRamallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscinaen condicions!

Al’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposoque pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, laprimera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full ambels horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmanapassada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea queels uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

Enqualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap acasa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per aposar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany.Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’hadesmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a lesmans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixotreure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar aajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins itot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment decanell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i deregirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A larecepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matíi que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodetde cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pasucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que toti embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessàriaper a accionar el motor d’arrencada.

Aaquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto demanera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop mésridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir ambuna còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és quecondueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat quehe de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan unaexcepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unidesha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretati viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat,porta eines.

Alcap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de laclau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany–porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment,més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidentsque he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo,perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com hoexplico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau delcotxe a les mans. Visca la innovació!

Natació accidentada

2011-04-26T22:17:00.000+02:00

Perprimer cop des de fa massa dies, tot i haver acabat la feina relativament tard,m’obligo a anar a nedar. Encara sóc a temps d’arribar al centre esportiu que hiha al costat del campus de la Universitat Hebraica, al nordest de Jerusalem.Des de la meva residència actual en tinc per uns deu minuts a peu.

Jahi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, peròa la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta del’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individurelativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Sino portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.

Almostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar aentrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap demenys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi.Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.

Totcofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina ésgairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, nomésentrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorristave caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una miradaque és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però not’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directamenta l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” liresponc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient queem quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res,podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encaraplantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot justacabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no men’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una respostad’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gentuna frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per aentendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això del’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és,de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc hodeuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massasentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre,tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugantals escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vintminuts.

Mentre,finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de laresposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien,arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat deles normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguintan desorganitzats.

Quanarribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comentoamb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que ésassídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que eldimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien elshoraris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que elstenen.

Aixídoncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada,però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que elclient sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saberexplicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.

Peròbé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant,em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orellesi cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui,queixes intenses.

Quinamandra!

Tel Aviv: la bombolla alegre

2011-04-21T19:55:00.000+02:00

TelAviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, oncaminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turisteses fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la ideadel “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predominal’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Unaciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove,com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalismeracionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat–encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i unfront maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges moltdomesticades.

Unaciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pelcarrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocaciófestiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxitinternacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmpliaoferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus,cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque siguidissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

ATel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses moltgrosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anysquaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb elsinevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos arai adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duuuna arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seupropietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueixalgun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapamentde totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda onJerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniquesen forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i finsi tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. SiTel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat perculpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada vafer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència lacara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Finsi tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vinguide gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins queviuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldriaoblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a podersentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.

Gaza: entrar a la gran presó

2011-04-17T20:28:00.000+02:00

Lameva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir atreballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de ferresponsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir unade cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja elvam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribadaja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hiarriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminald’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos al’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ensdemanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hiassembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’unavaguetat que la fa gairebé absurda.

Uncop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem alcostat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell desortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe.Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, unabase militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerrauna nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

Ala barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que enshan donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una portaautomàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur–com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obrequan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu.Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta,l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra,en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrarni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missionsdiplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau del’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Alfinal dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un puntde control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquentotes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “defacto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de controlperquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense“coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una micamés enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern deHamas.

Apartir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors. Predomina el gris dels edificis a migfer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obravista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els depoca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques dela darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àreaextraordinàriament densa.

Elque resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. AGaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per totarreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un talnom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Unbloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla.Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passantd’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de cosesque podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibidal’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situacióacabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a travésdels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot elque ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

Elprimer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i ladesolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure onhi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats deguerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic.Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar,i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa nientenedora.

Primeres impressions

2011-04-14T19:51:00.000+02:00

Si les primeresimpressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unesquantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:

En tenim prou amballunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de lesmesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato queaixò té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. Laquantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carreteraque ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que nosabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-seque hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a lacarretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pelnord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada.Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hipoden circular vehicles amb matrícula palestina.

Ja arribats aJerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot,i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigórematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hiha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat.L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent.Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstantpenso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vistsenzillament no s’ho creuria.

A Jerusalemm’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns esdiu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic decongom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi haviahagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a propde la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israelper mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.

Fins ara el quehe pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, ambuns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa eltranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de laciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient desempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva,militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.

I, sobretot, queaquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agradagens.

In memoriam: Zahra Abidi

2011-04-12T23:01:00.000+02:00

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Nova destinació: Palestina

2011-04-11T19:28:00.000+02:00

Des de mitjansdel 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva basedes de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu enl’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentarendiverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer emvan proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina queva sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals noem van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectivade quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i defet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´hoproposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de políticainterna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien mésaviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dosinterminables processos de selecció per a sengles destinacionsllatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es vandecidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesosdesprés d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancamentde la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot unrosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a Parísi continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativaa la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballara Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament eraKabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritatfísica, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs,gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció dedeixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en totaquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a mésbona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah,portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concerniensobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones mésproperes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho comuna oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesosem vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotgefeta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar aJerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.

Postals de Kerala

2010-08-21T19:18:00.003+02:00

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

2010-08-11T16:07:00.001+02:00

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.

Soy un truhán, soy un señor

2010-08-03T21:52:00.004+02:00

Si els mercats en general, en contra del que ens volen fer creure bona part dels economistes, són assimètrics i desiguals, els mercats de productes culturals en general no són una excepció, i el de la música n’és un cas paradigmàtic. Afegiu-hi la varietat de criteris en termes de paràmetres estètics, i us trobareu amb un marge enorme per a tota classe de fenomens insospitats, dels quals el més frequent és el d’artistes de qualitat dubtosa que tenen un èxit inexplicable a latituds improbables.

Insospitats i sorprenents. Com el que va passar el dia que anàvem de Port-au-Prince a Jacmel. En Salah, egipci que es deu trobar entre la quarantena i la cincuantena, més a prop de la primera que de la segona, va connectar el seu llapis USB a l’equip de música del cotxe. Això devia ser quan ja havíem sentit dos o tres cops l’èxit del moment a la ràdio, l’Alejandro de la Lady Gaga. La selecció musical d’en Salah era una autèntica biblioteca de música “lleugera” –un adjectiu que fa una mica de ràbia, perquè presuposa que la resta de la música és “pesada”-, amb dues estrelles destacades: Céline Dion i... Julio Iglesias. Per a ser una mica equànim he de dir que també en tenia tota una colla d’en Leonard Cohen, però bé, predominava la lleugeresa.

Fins aquí tot bé –és una manera de parlar-. El problema va arribar quan va sonar un gran èxit del madrileny afincat a Miami per motius sentimentals, pràctics i fiscals. “Soy un truhán, soy un señor” em va provocar un estrepitós i prolongat atac de riure que em va costar molt de poder explicar als altres ocupants del vehicle. Venia d’un record d’infància que es convertí en un clàssic de l’humor al nostre país. Aquí el teniu:

Reflexions haitianes

2010-07-31T21:45:00.002+02:00

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

2010-07-24T23:43:00.002+02:00

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.

Una visita a l’hospital

2010-07-20T22:23:00.004+02:00

El viatge a Jacmel, amb tots els sotracs i el moviment, em va deixar una seqüela física que els recorreguts diaris per Port-au-Prince no han fet millorar, sinó més aviat al contrari.

En Salah no hi entenia res durant la reunió d’ahir a la tarda, quan em veia que reaccionava a certes intervencions amb males cares i gesticulacions facials diverses. Quan sortíem de la reunió li vaig haver d’aclarir que en general el que havien dit em semblava correcte, però que tenia grans problemes per seure. Les meves expressions no eren de desaprovació sinó de dolor, i és que cada cop que canviava de posició veia les estrelles. Tenia una inflamació importat a la zona del còccix. Des de diumenge els desplaçaments en cotxe havien esdevingut una tortura.

En Salah es va avenir a acompanyar-me a l’hospital. Tractant-se d’una zona tan sensible, volia descartar qualsevol mena d’infecció. Així doncs, vam anar a l’hospital de campanya instal·lat pel batalló argentí al davant de la base logística de la MINUSTAH.

L’experiència em va aportar una sensació insòlita i alguns records divertits. La sensació fou quan ens obrien la porta i ens acompanyaven. Els cossos militars sudamericans, almenys pel que fa a l’argentí, i els del sud-est asiàtic, tenen efectius de talla reduïda. Avui hem tingut una reunió a la que hi participaven militars, i ha entrat un nordamericà que semblava un armari. Els de l’hospital, en canvi, són, físicament, més petits que no pas jo. En aquest cas la meva talla és força més petita que la meva sorpresa, fa una sensació tota estranya de tenir un individu vestit de militar i amb arma llarga que és més petit que tu. Els lectors de talla reduïda m’entendran, els altres potser no hi veuen res d’especial, ves a saber.

Els records divertits venen perquè l’hospital està fet de mòduls prefabricats. Encara que els argentins em parlin en castellà –el que, per molt bé que hom parli el francès o l’anglès, sempre és d’agrair quan es tracta de temes de salut, ja que ho fa tot més senzill-, tinc la sensació que en qualsevol moment entrarà l’Alan Alda preguntant pel sargent Klinger.

Després d’una exploració força dolorosa amb un antiinflamatori n’hi va haver prou, i des d’avui ja puc tornar a seure. Ha estat doncs una falsa alarma. Respiro alleujat, mentre penso que jo he tingut atenció mèdica ràpida i eficient, però que això en aquest país és quelcom fora de l’abast de la grandíssima majoria de la població -si ja ho era abans del terratrèmol, ara encara més, donat que aquest va destruir 30 dels 49 centres de salut de les tres regions més afectades-. Sí, és una reflexió molt simple, l’escenari és una mica més complex. Tanmateix aquesta mena de coses cal no oblidar-les ni un moment.

Jacmel

2010-07-18T19:57:00.005+02:00

Avui hem fet la primera sortida de Port-au-Prince. Un viatge a Jacmel, el port del sud del país, capital del carnaval, ciutat famosa pel seu centre històric i la seva tranquil·litat. Jacmel es troba al sud-est de Port-au-Prince, a l’altra banda de la serralada que continua el massís de la Selle –que arriba a altituds per sobre dels 2000 metres-.

El camí fins a Jacmel surt de Port-au-Prince en direcció cap al sud i gira a l’oest per a travessar Carrefour, i girar cap al sud abans de Leogane. No sé si m’acostumaré a veure tant de formigó rebregat i tant d’edifici esfondrat com si hagués estat un castell de cartes, sobretot quan penso que a dintre hi havia gent. El camí que fem n’és ple, i és que l’epicentre del terratrèmol del gener de 2010 es troba precisament entre aquestes dues localitats, i els efectes encara en són molt visibles.

Tot just hem deixat Leogane à mà dreta i girem i enfilem la pujada en direcció sud. Som en una illa tropical al Carib, al tròpic. En aquest context, l’absència d’arbrat em resulta xocant. A tot arreu on he posat els peus per aquesta zona els boscos són en general frondosos. Tanmateix Haití, segons em comenten, té un 2% de cobertura forestal –i en tenia un 60% el 1923-. La deforestació té raons històriques, basades en una sobreexplotació dels recursos naturals, però ha estat intensificada per l’impacte dels desastres naturals sobre una orografia complicada, així com per la manca de planificació d’usos del sòl. Així, aquest fenomen s’ha retroalimentat i ha creat una espiral, en un país en que el govern no ha tingut mai ni els mitjans ni la voluntat de fer-hi massa res.

El relleu de l’illa és accidentat i muntanyós. Les elevacions creen espais d’una gran bellesa, però han estat també una font de dificultats per al desenvolupament del país. S’hi afegeix l’estructura de la propietat –dividida entre el latifundisme i el minifundisme- han impedit un evolució positiva del sector agrícola, la base de l’economia des de la colonització, que el permetés d’anar més enllà de la mera subsistència. El paisatge és doncs alhora sublim i desolador. Mentre depassem el miler de metres d’alçada a prop del mar, i els massissos muntanyosos de l’est d’Haití ens mostren el seu poderós perfil.

L’arribada a Jacmel em recorda l’est de Cuba: el mateix aire d’abandonament, espais que sembla que faci molt de temps que van veure els seus millors dies. En aquest cas, però, el problema no és que els edificis caiguin a trossos. Aquí el problema és que han caigut de veritat. El centre històric té l’aspecte d’una ciutat fantasma, amb multitud d’edificis colonials mig ensorrats i amb la marca vermella de l’ISPAN –l’Institut de Salvaguarda del Patrimoni Nacional-, que els identifica com a edificis històrics, per a salvar-los d’ésser demolits. Els bellíssims porxos han esdevingut en alguns casos perillosos, i a les portes tancades dels antics tallers artesans només hi queda algun cartell escadusser d’algun candidat de la darrera elecció.

Al costat del remarcabilíssim antic mercat, una construcció de ferro i fusta del 1830, penso que som en una ciutat fantasma. El mercat és buit, i es veu molt poca gent pels carrers. No obstant, em recorden que és diumenge i que si haguéssim vingut ahir ho hauríem trobat tot ple d’activitat. Activitat en una ciutat en què la runa i la destrucció sembla que hagin passat a formar part del paisatge de la manera més natural; on les cases. Les cases d’estil “Gingerbread” conviuen amb les acumulacions de runa. Estrany.

Jacmel sembla isolada del món a desgrat de ser un port. Pel que em comenten, els grans creuers americans no dubten en fer desembarcar els seus passatgers per a un dia a la platja no massa lluny d’aquí, sense dir-los que no són a la República Dominicana sinó al país del costat. Una altra mostra de fins a quin punt els recursos existents són desaprofitats. Tal com he pensat tants altres cops en països pobres, el problema no és de manca de recursos, sinó de distribució i aprofitament. En el cas d’Haití, però, l’esforç necessari per a aprofitar els recursos existents és ingent.

Tornem cap a Port-au-Prince, després de la meva primera experiència fora de la capital. He vist paratges bells tot i ésser desolats. No he vist la mateixa acumulació de gent i la mateixa desesperació que a Port-au-Prince. Sí que he vist, però, les mateixes carències. Un cop més penso que en aquest país està tot per fer. Tanmateix, no diria pas que tot és possible.

Haití: Per on comencem?

2010-07-16T23:09:00.002+02:00

Com a tot país tropical, el dia comença aviat. M’acostumaré a llevar-me entre les sis i les set, per a esmorzar a la veranda. A aquesta hora la calor encara no apreta i s’està la mar de bé. El món de la cooperació sobre el terreny es presta a dinàmiques socials endogàmiques, sobretot en els casos en que les estades són curtes. Hom tendeix a relacionar-se amb els que es troben en situations semblants. Observo però que en els casos de països després d’un desastre o d’un conflicte armat: les condicions de seguretat fan que la majoria de relacions s’estableixin dins del cercle de la feina, i al final tot acaba girant al voltant d’aquest cercle, en una dinàmica tan justificada com, en alguns casos, perjudicial per a un mateix i per al país per al qual treballem. En el meu cas, a més a més, per raons de seguretat estic allotjat amb companys de feina. El primer café del matí a la veranda sol acabar girant entorn de converses relacionades amb el treball.

El nostre allotjament es troba a Clercine, al nordest de Port-au-Prince, a deu minuts en cotxe de la base logística de la MINUSTAH. En aquesta base, adjacent a l’aeroport, hi acampen una part important de les forces de la Missió de Nacions Unides per l’estabilització d’Haití. Com totes les missions de pau de Nacions Unides, es tracta d’un mosaic plurinacional molt variat: 7.803 militars de 19 països diferents; 2.136 policies de la UNPOL de 41 paísos diferents, 464 civils de 115 nacionalitats diferents. Si a aquestes xifres hi afegim el personal de les agències de Nacions Unides que no forma part de la MINUSTAH, arribem al que anomenarem “UNia” (llegiu en anglès, “I-U-È-N-I-A), el país de les Nacions Unides, tota una estructura que se superposa a l’estat Haitià, que respon a una de les definicions del que és un estat fallit.

Des del terratrèmol, la “logbase” també acull la major part d’agències de Nacions Unides. La UNESCO hi té una petita oficina. No obstant, l’augusta organització per a la qual treballo és de les poques que conserva una seu a la ciutat. Efectivament, l’edifici de Petionville, a la part més benestant de Port-au-Prince, resistí al terratrèmol. Això es tradueix en el meu cas en fer una mitjana de dues hores en cotxe per dia, per anar i tornar d’una oficina a l’altra i a casa.

Aquests desplaçaments seran una bona manera de conèixer Port-au-Prince. Gairebé l’única disponible, de fet, perquè les normes de seguretat que tinc l’obligació de seguir en tant que membre del personal de Nacions Unides m’impedeixen caminar lliurement pel carrer; sobre el paper, només puc anar de punt a punt en un cotxe oficial.

Les primeres impressions són poderoses. D’entrada, el terratrèmol, efectivament, va fer molt de mal. Es veu com hi havia molta construcció de formigó que no va resistir, i encara en resta una acumulació de runa enorme que deixa molts espais per netejar. Amb les xifres de víctimes de què parlem, els dies posteriors al terratrèmol devien ser un autèntic viatge a l’horror, amb moltíssima gent atrapada sota les runes. I, de fet, la desenrunar és encara avui un problema de primer ordre.

A part d’això, la ciutat és plena de camps de desplaçats pel terratrèmol. Grans solars i places públiques són ocupats per grans acumulacions de tendes de campanya, aixoplucs de fortuna que la magnitud de la tasca de reconstrucció i la lentitud de la recuperació han fet semi-permanents. Alguns es troben en llocs emblemàtics, com el Champ de Mars, just al davant del Palau Presidencial.

Amb tot plegat, el panorama general de Port au Prince és ben particular. Sobretot perquè la sensació que us envaeix és l’aclaparament, vista l’enormitat de la tasca a fer. Dit en altres paraules, el terratrèmol fou una tragèdia horrorosa, però si va provocar tantes víctimes és també perquè les estructures que existien eren molt precàries. En aquest sentit, la ciutat dóna la sensació d’haver crescut sense planificació ni mitjans, en alguns casos sense els serveis més mínims. Amb l’excepció de les zones benestants, com ara Pétion-Ville, la resta té un aspecte de continuum urbà força anàrquic, entre blocs derruits, camps de desplaçats i zones de barraques, tot acumulat en els espais entre els grans eixos viaris –l’expressió en aquest cas designa carreteres a l’antiga d’estat variable i col·lapse permanent durant el dia-, i adaptat a una orografia complicada. L’únic sistema de canalització d’aigües de refús semblen ser les rieres, i el sistema de recollida d’escombraries i tractament de residus no dóna l’abast. No obstant, tot i la lentitud del desenrunament i la reconstrucció, la fase d’emergència no ha donat lloc a les epidèmies que es preveien. Com a mínim s’ha aconseguit quelcom de positiu. Però tot el que queda per fer aclapara. El govern s’ha proposat d’aprofitar l’onada de solidaritat internacional generada per la tragèdia per a, literalment, refundar el país. Només això ja dóna una idea de la tasca ingent que representa tot el que cal fer aquí.

Haití

2010-07-14T23:17:00.003+02:00

Mentre era a Trinidad em va trucar el meu cap. El meu telèfon no en va identificar el número, i per tant no sabia que era ell i per això no vaig despenjar. Més tard em va enviar un e-mail en el que em deia el mateix que m’havia dit en un missatge a la bústia de veu: “Ferran, t’interessaria anar a Haití fins a finals de mes?”. La sorpresa fou considerable. No obstant, un cop més vaig reaccionar tal com ho solc fer: “perquè no? Endavant!”. No podia deixar passar una nova oportunitat de fer quelcom d’alhora complicat i interessant, sobretot després d’un primer semestre de 2010 que des del punt de vista laboral no havia tingut massa suc ni bruc.

Així doncs, vaig desembarcar a París procedent de Trinidad el dissabte 10 de juliol al matí, i al cap de quatre dies torno a creuar l’Oceà Atlàntic. Aquest cop, per sort, sense passar pels Estats Units d’Amèrica; canvio d’escala per volar de París a Pointe-à-Pitre, a la Guadalupe, un arxipèlag del Carib que, ves per on, forma part de la República Francesa i és una regió ultraperifèrica de la Unió Europea. Fa una sensació molt estranya, com d'ésser a França i al tròpic al mateix moment. Coses del colonialisme.

Un altre vol d’Air France em durà fins a Port-au-Prince, la capital d’Haití. En aquest no hi cap ni una agulla. L’avió és ple de gom a gom i tinc la sensació que bona part del passatge ha aprofitat per a comprar tota mena de coses que, suposo, a Haití no es deuen poder trobar o deuen ser més cares. El passatge en general porta unes bosses de mà molt voluminoses, que depassen clarament els límits establerts normalment per les companyies aèries. L’embarcament és particularment caòtic, amb gent que ara s’asseu i ara s’aixeca, i bosses que van amunt i avall. Per sort no hi ha cap pollastre viu ni cap cabra, però poc se n’hi falta.

Tan aviat aterrem a l’aeroport internacional Toussaint L’Ouverture que veig clar on som: el país més pobre de l’hemisferi occidental, el número 149 en termes de l’Índex de Desenvolupament Humà. La terminal fou parcialment afectada pel terratrèmol i encara no ha estat del tot reconstruïda, així que arribem a un edifici provisional. Al control de passaports m’adono que no tinc l’imprès de la declaració d’aduana. Quan li dic a l’agent de control, em fa un gest amb la mà com dient: “no hi fa res. Passa”. Pel que sembla no es preocupen ni de fer girar la roda de la burocràcia.

Sortint de la terminal tinc una sensació semblant a la de Dakar o altres aeroports de països pobres africans: un nombre important de gent espera l’arribada d’algú a fora la terminal, en una aglomeració un pèl adotzenada. L’aparcament presenta l’estat d’aquelles infrastructures que no han estat tocades des del dia que foren inaugurades, no sembla que hi hagi hagut cap manteniment i tot es veu més aviat deixat. Tinc problemes per a localitzar la persona que em ve a buscar, però finalment la trobo.

A la rotonda de la sortida de l’aeroport veig el primer quatre per quatre de la missió de Nacions Unides, la MINUSTAH, amb la metralladora armada i els cascos blaus en posició de patrulla. M'envaeix aquella estranya sensació, com si estigués en una pel·lícula. Però no; altre cop no és una pel·licula sinó que és ben real. Em sorprèn immediatament, també, la gran quantitat de gent que es veu a tot arreu, aquesta ciutat és realment densa.

No tinc prou ulls per a veure-ho tot. En menys de mitja hora som a Clercine, on passaré les properes dues setmanes i mitja. Un condomini vallat amb cases de planta baixa, un jardí extens que fins i tot té una piscina i pistes de tennis; un grup electògen assegura el suministrament elèctric en tot moment, fins i tot si hi ha talls, i hi ha connexió a internet de banda ampla. D’entrada, doncs, les condicions són força millors de les que vaig trobar a Zimbabwe. Encara que, tot just sortir al carrer, em pugui adonar que visc en una mena de gàbia daurada, que té poc a veure amb les condicions de la majoria de la població.

Compartiré casa amb dues persones que també treballen a l’oficina, que m’acullen amb gran cordialitat. Els ventiladors van a tot drap, que fa una calor humida molt intensa. I fa moltes hores que viatjo. Me’n vaig a dormir aviat, amb aire condicionat i sota la mosquitera que duia des de París.

Exercicis d’estil, núm. II

2010-07-12T19:36:00.002+02:00

8 de juliol. Trinidad. Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.

9 de juliol. Miami beach.

De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.

10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.

Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.

11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!

Exercicis d’estil I

2010-06-30T19:24:00.010+02:00

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

Uzbekistan, "mon amour"

2010-05-23T23:57:00.007+02:00

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Setmana santa a la Provença: les altres estacions

2010-04-11T00:20:00.003+02:00

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.

Setmana santa a la Provença: Marsella

2010-04-06T01:17:00.015+02:00

Ara fa quatre anys i deu mesos que vaig marxar de Barcelona. Un temps que no m’he passat només a París. Ans al contrari; per algun motiu aquest bloc té el nom que té. D’aquí a poc seran cinc anys, però d’aquest cinc n’hi ha gairebé un d’acumulat a base d’anades i vingudes disperses entre 2006 i 2008. Totes fora de França, i de fet fora d’Europa. Aquesta dinàmica va provocar que dediqués relativament poc temps i esforços a conèixer una mica millor el país on visc. Abans de viure-hi havia conegut Perpinyà i els seus voltants, la Cerdanya francesa, Foix i Toulouse; Avinyó, Niça i Monaco; així com Estrasbourg. Però des que hi visc no havia ampliat massa les coneixences, més enllà de París i els seus voltants, o dels Alps a prop de Grenoble. Aquest any amplio els meus horitzons gals a base de passar la setmana santa a la Provença.

Un TGV matinal ens porta de la Gare de Lyon a Marsella en poc més de dues hores i dos quarts. Ja des de mig camí hem abandonat la grisaille per a retrobar el sol –sí, aquest país té dues meitats ben diferenciades-. L’estació de Saint Charles ens rep amb tota la calidesa d’una lleugera brisa mediterrània. I és que això és Marsella, una de les grans capitals del mediterrani, una ciutat que va créixer a partir d’un port situat en un indret singular. Heus aquí algunes pinzellades.

És hora de dinar i ens n’anem al Port Vell, centre històric a partir del qual la ciutat ha anat evolucionant des de fa segles. Avui és una zona de restaurants i d’oci. Igual que el port vell de la meva ciutat natal, igual que tots els centres d’aquestes ciutats gentrificades de la part rica del món. Marsella, però, és com Barcelona en el fet que conserva una dimensió humana. Les limitacions del medi físic –la mar i les calanques-, l’han forçada a conservar unes dimensions amables. Em quedaran a la memòria uns deliciosos calamars farcits, menjats al sol –un luxe en aquesta època de l’any a París-, i regats amb una copa de vi rosat de Cassis –dels escassíssims rosats, juntament amb el Bandol, que considero realment remarcables, d’un paladar subtilment sec i molt refrescant-. La picada de la salsa té un gust particular, que la fa realment diferent de tot allò de costum. Quan ho pregunto em revelen el secret: hi han afegit flor d’anís.

Havent dinat passem per l’oficina de turisme. D’entre tot allò que hi ha per veure a Marsella i els seus voltants, ens interessa La Cité Radieuse i les Calanques. A la Cité Radieuse hi podem arribar en bicicleta, donat que Marsella té un sistema de bicicletes de lliure disposició semblant als de París o Barcelona. Penso que ho podem fer perfectament, a desgrat de l’advertència de la senyora que ens atén a l’oficina de turisme, segons la qual, és molt lluny. El pitjor que ens pot passar és que depassem el límit de mitja hora d’us gratuït de la bicicleta, la qual cosa serà un pretext ideal per a fer una pausa. I les calanques, doncs a mi el que em fa una mica de respecte és la previsió del temps, perquè en teoria demà a la tarda pot caure un ruixat considerable. No obstant, de nou la senyora de l’oficina de turisme torna a la càrrega. “Une randonnée, ça se prepare!”, ens diu, tot parlant de desnivells perillosos, roques i zones on fa vent. Caram, ni que anéssim a l’Himalaia o fossim turistes nordamericans!

El recorregut fins a la Cité Radieuse pel front marítim resulta ser una passejada d’allò més agradable per la tortuosa façana marítima de Marsella, sota un sol càlid i no prou intens com per a resultar incòmode. I la Cité Radieuse em recorda els millors episodis de la meva educació secundària, quan a les classes de geografia en Josep Santmartí es va servir de Le Corbusier per a introduir-nos en el pensament arquitectònic i urbanístic. La Cité Radieuse és un dels edificis on Le Corbusier va posar en pràctica el seu pensament. En aquest cas la idea era construir una “Unité d’Habitation”, un edifici integral de dimensions humanes on a la comoditat d’apartaments en dúplex s’hi afegissin un pis am zona comercial i espais comuns agradables i orientats a la convivència. El projecte tingué un èxit limitat, no obstant esdevingué un referent per a l’arquitectura moderna amb una enorme influència sobre tot el que vingué després. Avui és un edifici valorat i lloc de peregrinació d’estudiants d’arquitectura i turistes d’un cert perfil. La planta comercial té un petit hotel i un restaurant, on fins i tot tenen un vi propi, “Cuvée Le Corbusier”. El blanc, degustat mirant al mar amb el sol del capvespre, no està malament.

Després d’una agradable tornada al centre en autobus, descobrim una altra delícia gastronòmica: le Toinou. Al cours Saint Louis, just al cantó de la Cannebière, l’avinguda que va a parar al port vell. Just al davant del restaurant, una parada amb una espectacular exposició d’ostres de totes les mides i varietats, altres bivalves i crustacis diversos, com si fos una parada del mercat, on també es pot fer una compra per endur-se’n a casa. Un paradís per a un amant de les ostres, perquè no només n’hi ha de totes les mides i varietats, sinó a més hi ha diversitat de procedències. En aquest cas em regalo unes ostres del mediterrani, on retrobo el gust dels musclos de roca fets a la Costa Brava. Ha de ser l’aigua de mar que contenen. Un cop més em sento com a casa, aquest cop a través del paladar.

Definitivament, Marsella m’agrada. Hi ha de tot i molt per a veure, el clima és bo i la gent és agradable.

Encara tremolo

2010-03-03T23:11:00.001+02:00

I no és cap broma poc apropiada. Encara tremolo des de dissabte passat, quan tot mirant les notícies de la televisió vaig veure per primer cop imatges del terratrèmol a Xile –he trigat tant perquè fa gairebé deu anys que no tinc televisor. Bé, a casa n’hi ha un però no fa més que nosa-. Les escenes eren corprenedores per elles mateixes: carrers que ja no eren plans, només una successió de valls i d’esvorancs, on l’asfalt s’havia trencat a trossos; edificis esquerdats per tot arreu i deformats com si fossin de plastilina i una mà gegant hagués passat l’estona jugant-hi; runes per tot arreu. Quan em vaig posar a tremolar, però, fou quan vaig veure imatges de la mateixa terminal de l’aeroport de Santiago per on havia passat tres dies abans. L’estructura de l’edifici va aguantar, però el terra era ple de trossos del fals sostre, vidres i objectes diversos per tot arreu. Si el terratrèmol m’hi hagués enxampat m’hauria costat gairebé una setmana poder sortir del país, si no és que hagués acabat a l’hospital. Per tant toco fusta i agraeixo a la força superior que toqui el fet d’haver-me’n sortit, mentre expresso el meu condol més sentit per totes les víctimes, tant a Chile com a Haïtí.

Chile es troba en una zona sísmica i té normes de construcció adaptades gràcies a les quals un terratrèmol quatre-cents cops més potent que el que va causar l’enorme tragèdia d’Haití ha fet moltes menys víctimes. No obstant, es calcula que el país trigarà entre tres i quatre anys a refer-se’n. I és que no n’hi ha per a menys. Infrastructures destrossades i parts del país completament aïllades. I el dany psicològic que suposen les rèpliques, algunes de les quals de gran intensitat i amb capacitat de causar encara més estralls.

Per fortuna els amics estan bé, encara que el tema no s’hagi acabat. Una abraçada forta!!!

PS: la imatge, de domini públic, és un mapa amb els epicentres dels moviments sísmics registrats entre 1963 i 1998. Les zones sísmiques queden ben retratades, encara que la imatge no discrimina en termes d'intensitat dels terratrèmols.

Chartres

2010-02-27T22:21:00.004+02:00

Després de molt de temps de parlar-ne sense fer-hi res, finalment avui he fet una visita a Chartres, atret pel renom internacional de la seva catedral, una de les fites de l’art gòtic, inscrita des del 1979 a la llista del patrimoni mundial gestionada per la UNESCO. No m’havia decidit a venir-hi fins avui, i això que els noranta quilòmetres des de París es fan còmodament en un tren que agafem a l’estació de Montparnasse. La jornada és freda i humida, aquest hivern és veritablement inclement.

Havent vist ja algunes catedrals gòtiques importants, constato que la de Chartres ocupa un lloc destacat, i que valia la pena venir. Les seves mesures són importants i les proporcions la fan extremadament elegant, encara que no sigui tan àmplia com altres que he vist –la de León mateix-. I els vitralls són únics, pel que sembla és el conjunt de vitralls més antics que es conserven, la majoria del segle XIII amb alguna peça del XII, amb el característic blau de Chartres.

Desrprés d'una bona passejada, amb l'atenció fixada primer en els vitralls i després a l’espectacular grup escultòric que separa el cor del deambulatori, ple d’escenes bíbliques amb un estil molt més clàssic que gòtic –ho consulto i veig que és del segle XVI-, i quan ja m’he cansat de mirar i admirar tot embadalit el sostre i els vitralls, espero la meva companya de viatge tot entretenint-me amb el telèfon a la mà. Curiós, perquè fa temps ni m'hauria atrevit a treure'l de la butxaca en un lloc públic, i ara per ara ni hi penso. De manera gairebé maquinal descarrego els darrers missatges de correu electrònic. Una amiga m’escriu tota preocupada explicant-me que hi ha hagut un terratrèmol a Santiago de Xile, pel que sembla bastant fort. Immediatament em serveixo de la petita joia tecnològica que tinc a la mà per a connectar amb els diaris, que ja donen la notícia en última hora.

M’encomano i dono gràcies a alguna força superior per haver-me estalviat el desastre per tot just tres dies, mentre penso que no som res. Resulta curiós també haver rebut la notícia mentre visitava aquest magne temple. Tanmateix, tot i la coincidència, no crec que la circumstància m’allunyi del meu escepticisme fonamental. De moment, ni Chartres ha aconseguit que em senti tocat per la fe.

París – Santiago, 32:54 (II)

2010-02-25T23:17:00.002+02:00

Amb la feina feta, em queden una mica més de vint-i-quatre hores per a conèixer la ciutat. I és que aquesta és una experiència insòlita, el 32:54. Trenta-dues hores de viatge –comptant els dos vols de catorze hores cadascun i els respectius trasllats als sengles aeroports-, per aproximadament cinquanta-quatre hores d’estada a la ciutat. És d’agrair que l’estada sigui més llarga que el viatge, però no arriba ni a ser el doble d’hores. Una experiència que, amb tota franquesa, no tinc massa ganes de repetir.

Surto de l’hotel a la municipalitat de Providencia amb tota la tarda per davant. En una ciutat tan enorme i amb tant poc temps, em toca anar per feina. Com que no tinc temps ni ganes de buscar un autobus, me’n vaig directe al metro. Un metro que sembla una barreja del de París i el de Madrid: la sinalèctica em recorda Madrid, mentre els vagons són clarament francesos –només a París n’he vist d’iguals, amb neumàtics situats en paral·lel a les rodes metàliques, imagino que per a reduir el soroll-. El bitllet té tres preus diferents segons les hores del dia, i les estacions de les línies menys cèntriques tenen codis de color diferents, alternats –una de verda seguida per una de vermella i etc., amb estacions de tots dos colors, d’enllaç, de tant en tant-. Un sistema per a desdoblar la línia i fer possible que circulin més trens per la mateixa via. Indici clar de la importància del metro com a transport públic en una ciutat tan gran, indici encara més clar de les mesures a prendre per a conciliar tota una sèrie de problemes: reduir la contaminació atmosfèrica que ha donat una trista fama a la ciutat, que a l’hivern resta perpètuament coberta d’una capa de smog, barreja de boira i contaminació; fer possible la mobilitat en un espai tan enorme on les distàncies donen sentit al vehicle privat, en una societat fortament desigual on no tothom se’l pot permetre.

Em planto a la Moneda en un quart d’hora. No puc evitar que se’m posi la pell de gallina davant de l’estàtua del President Allende, mirant al cantó nord del palau, el mateix que encara veig al meu cervell en imatges en blanc-i-negre i bombardejat per l’aviació, en aquell onze de setembre d’infausta memòria de l’any 1973. “Once de Septiembre” és com es diu una de les avingudes importants de la ciutat, en aquests darrers dies de presidència de la senyora Bachelet, dies abans que el nou president electe, Miguel Piñera, amo de mig país, assumeixi el poder. La premsa va plena dels rumors segons els quals tindria la intenció de nomenar ministre de defensa el general retirat Òscar Izurieta, que fou comandant en cap de l’exèrcit de terra, i és cosí del notori Ricardo Izurieta, successor de Pinochet com a cap suprem de les forces armades el 1988, quan el sinistre assassí es va vestir de civil per a plebiscitar-se i el poble xilè el va enviar a un retir daurat de senador vitalici només pertorbat per la demanda d’extradició interposada per un tal Garzón, que el va retenir a Londres durant uns mesos. La futura oposició recrimina al president electe que es pugui atrevir a nomenar ministre un militar, i un amb aquest historial; els partidaris de Piñera recorden que és retirat, i per tant igual que qualsevol altre ciutadà. Indicació clara de com estan les susceptibilitats en un país on, com al nostre, la democràcia només arribà a base d’un compromís històric on la impunitat dels uns demanà l’oblit dels altres.

Travesso el centre en direcció al mercat central, on dino. Constato com els Andes són una veritable frontera. A diferència del Mercado del Puerto de Montevideo, aquest és un veritable mercat, amb un espai per a restaurants al bell mig. Si a Buenos Aires i a Montevideo el que domina és la carn, a Santiago de Chile el que destaca és el peix. En aquesta tarda d’estiu austral em regalo una deliciosa mariscada regada amb una mitja ampolla d’un excel·lent Sauvignon Blanc del Valle de Casablanca. Un cop més comprovo que aquest raïm dóna excel·lents resultats al nou món –per fer servir la nomenclatura antiga que tant agrada als francesos-. I puc dir sense equivocar-me que degusto el millor ceviche que he pogut tastar fins ara.

Havent dinat surto del mercat i m’encamino cap a l’altra banda. Una cosa tan senzilla com creuar el riu Mapocho és tota una experiència. El barri de Recoleta de Santiago no té massa a veure amb el barri del mateix nom a Buenos Aires. Si a la capital Argentina Recoleta és el barri més parisí, elegant exclusiu, a Santiago, tot i limitar amb la zona més cèntrica, té tot l’aspecte d’haver viscut millors èpoques. Cases d’estil germànic que definitivament han vist millors dies conviuen amb blocs de pisos sense suc ni bruc, tot amb un cert aspecte deixat dels serveis municipals. Una altra d’aquelles invisibles fronteres urbanes que sempre m’han fascinat: els llocs on travessar un carrer vol dir entrar en un altre món.

Travesso el Parque Forestal –un nom extraordinàriament pretensiós per a un jardí que s’allarga en paral·lel al riu fins a la plaça Baquedano, entre edificis de gust germànic i francès- gairebé de punta a punta, fins arribar al mercat d’artesania de Bellavista. El panorama des del cerro deu valdre la pena, però ja se m’han fet gairebé les sis de la tarda i no tinc temps. Em perdo per l’espacio Bellavista amb una sensació estranya. Seguint un consell de la recepcionista de l’hotel, he acabat en un espai comercial i d’oci que no és pas lleig, però sí enormement despersonalitzat. Em sento com si fos al Maremàgnum.

Al vespre retrobo la Gemma, que no he vist des de fa uns vuit anys, quan la Raien tot just tenia mesos i en Martí no devia ser més que un distant projecte. La Gemma m’ensenya Santiago amb un bon recorregut en cotxe, des de la Plaza Egaña fins a Concha y Toro –el petit barri colonial de carrers estrets-, passant pel barrio Brasil, l’escenari actual de la gentrificació de la capital xilena. Descobreixo una gran ciutat amb racons insòlits, de les grans avingudes a les petites viles als racons més insospitats, i una mica de tot. Una gran urbs americana, amb molta extensió i espai, al mig d’una plana hostil, semidesèrtica. Amb la Gemma repassem la política catalana, la llatinoamericana i les interioritats de les Nacions Unides.

Al matí següent em queda poc temps. Passeig, bon dinar i cap a l’aeroport. Precisament a l’aeroport de Santiago descobreixo finalment perquè no he pogut trobar grans ampolles de vi als supermercats de la ciutat, més enllà de les limitacions del poder adquisitiu del xilè mitjà: pel que sembla els millors vins de Xile són sistemàticament destinats a l’exportació.

Marxo amb la sensació d’haver vistat una illa. Una illa al mig d’un desert que no és d’aigua sinó marcat per les fronteres físiques: l’àrid Atacama al nord, els poderosos Andes a l’Est, el Pacífic hostil a l’Oest, la fi del món al Sud. Una insularitat física i una duresa del medi que determinen un caràcter, i és que els xilens són potser els menys llatinoamericans dels llatinoamericans. A veure quan em tocarà tornar a l’illa.

París – Santiago, 32:54 (I)

2010-02-23T23:03:00.002+02:00

Per motius de feina em toca viatjar a Santiago de Chile. En el més pur estil de l’organització per la que treballo des de fa uns anys, la decisió arriba per sorpresa i amb molt poc temps per a que em prepari. He de volar a Santiago, me n’assabento uns deu dies abans i no ho tindré tot a punt –vol inclòs, que em gestionen des d’allà- fins quatre dies abans, dos de feiners-. Catorze hores de vol des de París. Marxaré un diumenge al vespre per aprofitar la nit i la diferència horària i poder arribar a Santiago dilluns al matí a una hora raonable. Per sort tinc un vol directe, amb la qual cosa faré el viatge, d’uns 14.000 kilòmetres, de la manera més ràpida possible al meu abast.

Arribo a l’aeroport gairebé dues hores i dos quarts abans de la sortida del vol. Oblidar-me quelcom cada cop que faig un viatge és una tradició indefectible. Aquest cop, m’havia preparat un entrepà per sopar que m'he deixat a sobre la taula de la sala. I a fe que el trobaré a faltar. A l’aeroport Charles de Gaulle un diumenge a les nou del vespre tot està tancat, no hi ha ni un mal bar obert. Tanmateix, tampoc tindré temps per a res. L’àrea de facturació d’Air France és plena de gent fent cua per a facturar les maletes, però el nombre de mostradors oberts és escàs. La crisi es fa sentir, i els passatgers dels darrers vols del dia som atesos pel personal mínim imprescindible. Això vol dir cues i nervis, perquè es tracta de vols de llarg recorregut i per tant força concorreguts: Santiago de Chile, Buenos Aires, Tokio, Johannesbourg... Una hostessa es passeja i va apuntant quants passatgers queden per a facturar a cada vol, i ho va cantant per un “walkie-talkie”. Això em tranquil·litza perquè entenc que, tot i que l’hora de cloure l’embarcament s’acosta perillosament, no ens deixaran a terra.

Efectivament, acabo entrant al Boeing 777 quan tothom ja està assegut, després d’haver passat un control de seguretat amb una llarga cua; de quatre arcs detectors de metalls només en funcionava un, els altres estaven deserts. Curiosa sensació, la de travessar un avió ple entrant a través de la primera classe, la classe de negocis, la turista millorada i la primera secció de la turista per arribar gairebé a l’altra punta, sentint-me observat i reconegut com a tocatardà. Em venen ganes de dir a tothom que a mi no em mirin i que si tenen res a dir ho comentin amb el personal d’Air France i el d’Aeroports de París, si és que encara queda algú.

Feia temps que no dormia tanta estona en un avió, almenys anant en classe turista. Hi haurà influït el cansament de la setmana. Em desperto però amb temps per a les espectaculars darreres dues hores de vol. Havent sobrevolat Paraguay travessem els Andes. És un dia d’estiu assolellat, i l’espectacle resulta magnífic. L’avió vola sobre la majestuosa cadena de serralades. La poderosa silueta de l’Aconcagua, els llacs de San Juan de los Andes... I un lent canvi de paisatge per valls de somni i altiplans desèrtics, per a veure com finalment l’avió es precipita cap al mar de núvols que cobreix la capital de Xile.

A l’aeroport, aprofito que viatjo per feina, i per tant amb un passaport diplomàtic, per a poder gaudir d’un dels avantatges que ofereix en algunes parts del món: saltar-me una cua enorme a immigració. Escurçar l’espera resulta molt agraït després d’un vol tan llarg. Faig quelcom que fins ara només havia fet a Bogotà: contractar i pagar un taxi sense haver-hi pujat. Tarifa fixa segons el lloc on es vagi i taxi garantit, per a evitar els taxis sense llicència.

Retrobo el taxista en una sortida plena de gent amb cartells que esperen algú. Feia temps que no havia vist una sortida tan plena de gent. Per arribar al carrer encara és pitjor, la porta més propera està bloquejada per càmeres de televisió. El taxista es mostra contrariat perquè hem de caminar una mica més, i ofereix una disculpa que jo no li he demanat ni amb paraules ni amb gestos. “Esto es por el festival, que empieza mañana”. Li pregunto quin festival. “El festival de Viña del Mar, el más grande festival nuestro”. El meu interès pel tema s’acaba quan descobreixo que un dels habituals d’aquest festival d’estiu és un tal Raphael...

Santiago em rep amb un dia gris, calorós però no massa. Immediatament reconec les dimensions americanes: hi ha espai. I tot i ser el primer cop que vinc, m’envaeix una curiosa sensació de déjà vu. El paisatge desèrtic que havia vist des de l’avió als antiplans andins es reprodueix aquí, i em recorda la meva arribada a Namíbia. El desert...

De la rive droite a la rive gauche

2010-02-05T21:13:00.004+02:00

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!

Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

2010-02-01T21:02:00.005+02:00

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.

Adéu, Canal Saint Martin

2010-01-30T20:45:00.003+02:00

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

Pinzellades de Colòmbia

2010-01-11T01:36:00.005+02:00

Per primer cop a la vida he passat el cap d'any a l'hemisferi sud. I en aquest cas, a prop de l'Equador, i per tant amb moltíssima calor al mes de desembre. Un viatge molt sentit i molt intens en tots els aspectes. Esperat, perquè el tenia pendent des del 2007 i perquè el darrer tram del 2009 es va fer dur; ideal, perquè el feia per a celebrar el trentè aniversari d'un dels meus millors amics, colombià; sentit, per trobar-me en un moment de canvi i per la gent amb qui anava.

Heus aquí algunes pinzellades, cadascuna de les quals mereixeria una entrada pròpia:

Soroche: el mal d'altura, quan la davallada del percentatge d'oxigen a l'aire mareja i redueix l'esforç físic a una experiència dolorosa. El vaig experimentar a l'arribada, i molt més fortament ahir, quan vaig passar del nivell del mar a tres mil metres en una hora. Passejar-se per Montserrate -si, el santuari que domina Bogotá, consagrat a la patrona de Catalunya-, esdevenia complicat.

Medellín: un animal. La ciutat més interessant que he vist de fa temps, que amb molt d'esforç, intel·ligència i imaginació ha passat de ser el símbol del narcotràfic a ser una ciutat oberta al món i amb ambicions legítimes de lideratge i innovació. Impressiona molt, és com una Sarajevo envoltada de muntanyes però topical -en diuen la ciutat de l'eterna primavera- i conté tots els contrastos d'un país tan desigual i fascinant com Colòmbia, des de mansions als barris exclusius fins les barraques que colonitzaren les muntanyes a base de pobresa i desplaçats per la violència, i que lentament han anat trobant la dignitat.

Estels: feia molt de temps que no veia una nit tan estelada com la que he pogut veure al parc nacional del Tayrona, a la Sierra de Santa Marta, on els Andes arriben al Carib. El govern d'Uribe en volia fer una destinació turística de masses i per una vegada els ecologistes van aconseguir preservar un parc natural que és una autèntica joia. I ho és perquè no s'hi pot arribar amb vehicles a motor i l'accés s'hi troba restringit. Aquí és on Colòmbia ha de voler assemblar-se més a Costa Rica que a la República Dominicana, aquí és on cal privilegiar el turisme de qualitat contra el de quantitat.

Sucs: a cap país havia pogut gaudir tant dels sucs de fruites. La cultura del suc de fruita fresca a Colòmbia és tan gran com la varietat de fruites disponibles. A qualsevol hora és un element nutritiu, hidratant i refrescant que ajuda a superar els rigors de la calor tropical. Al nostre país la cultura dels sucs ha quedat reduïda als tetra briks i a una determinada subcultura de la vida sana Una llàstima. Aquesta és una de les múltiples coses que podríem aprendre de Colòmbia.

La gent: alegre, extremadament amable i cortès, amb una idea del servei al client que no havia vist enlloc, ni als EUA on tot -fins i tot l'atenció al client- està completament marcat pel lucre i res més. Que no tenim el que vol? Doncs ens sap greu i li ensenyarem on ho pot trobar, el que toca és fer-li la vida fàcil. Realment impressionant.

I més pinzellades que vindran si el temps ho permet.

La seguretat dels collons

2009-12-24T22:39:00.016+02:00

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.

Somnis de canvi

2009-10-23T23:44:00.000+02:00

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

2009-10-21T23:29:00.003+02:00

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

Indignació. Tenim el país que ens mereixem?

2009-10-19T22:27:00.007+02:00

Se'm fa difícil escriure res després d'haver sentit el comentari inicial del Cafè de la República d'aquest vespre, a Catalunya Ràdio. El podreu sentir via web per uns dies, a la secció de ràdio a la carta. Parlava dels individus Millet i Montull, els principals implicats en l'escàndol del Palau de la Música, que de moment se'n surten amb càrrecs però al carrer, i amb una simple retirada de passaport. Una iniquitat autèntica. Se'm fa difícil perquè no sé si tindria res a afegir-hi, a part del que expressava el meu germà en una nota al llibre de les cares (el nom que hauria de tenir el Facebook en català), quan comentava el show de pandereta de les complicitats polítiques que ha aixecat el cas. Aquests passejant pel carrer i altres engarjolats per molt menys mentre el senyor jutge fa l'efecte de trobar-se en col·lusió amb el món polític per a passar per sobre de les ramificacions del cas. Sobretot, que continuem essent un oasi.

Només hi puc afegir un dubte que em volta pel cap des que vaig marxar, i que cap de les llarguíssimes distàncies ha pogut apaivagar: és de debò que tenim el país que ens mereixem?

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

2009-10-12T21:50:00.005+02:00

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Massa aviat

2009-10-11T23:37:00.002+02:00

El premi Nobel de la pau del 2009 ha estat atorgat al President dels Estats Units d'Amèrica, el senyor Barack Obama, "pels seus esforços extraordinaris per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles". M'ha agafat de sorpresa, i em toca dir amb tota humilitat que no em sembla una decisió apropiada.

No he de convèncer a ningú del respecte que sento pel senyor Barack Obama. Vaig expressar la meva simpatia, reconeixement i esperança quan fou elegit, en aquesta entrada. Em va alegrar especialment que fos la primera persona d'orígens africans que esdevenia president, tot un símbol després de segles de segregació, i a més perquè va guanyar amb un missatge de reconciliació i esperança.

Barack Obama ha aportat a l'escena internacional un nou llenguatge i algunes propostes concretes, particularment en termes de desarmament nuclear. Ha tornat a implicar el seu país amb el multilateralisme. També sembla disposat a l'esforç per a trobar una solució pacífica i amb possibilitats de durar per al conflicte israelo-palestí. Ha cancel·lat el projecte d'escut de defensa antimíssils que deu haver estat durant anys el somni del complex militar-industrial del seu país. I hi ha més coses. De tota manera, crec que encara som al moment de les propostes. Encara no hem arribat al moment dels resultats tangibles. És per això que aquesta distinció no em sembla justificada.

Puc entendre que a algú vulgui expressar un suport fer per a les seves propostes, mentre el força a no defallir i continuar esforçant-se, en un moment particularment complicat en el seu escenari polític nacional, donant-li un premi com per anticipat. Fins i tot així em sembla que és excessiu i arriba massa aviat.

Descansa en pau, Negra, i gràcies per tot!!!

2009-10-06T22:56:00.001+02:00

Gràcies per la companyia, gràcies per recordar-nos el camí, gràcies per tantes coses.

Cinema d'estiu

2009-09-28T23:01:00.008+02:00

Aquest estiu ha fet molt bon temps, i els festivals de cinema a l'aire lliure a París han coincidit o bé amb absències meves o bé amb períodes de molta feina. Així doncs, darrerament he vist poc cinema. Però no em puc estar de comentar algunes pel·lícules:

Fausta
Una noia indígena que treballa a la capital i que pateix el síndrome de "la Teta asustada", segons el qual la seva mare li transmeté, a través de l'alletament, la por de tota una generació castigada per la violència política; la revolta social i la repressió del poder, en un país complexe on la desigualtat i el factor indígena continuen essent capitals per a entendre'n la realitat. Un producte rar i molt més que remarcable, que no té res del realisme màgic, ho té tot del realisme social.
Inusual, lluminosa, commovedora.

Crossing the bridge: the sound of Istambul
Aquest interessantíssim documental ens passeja per Istambul i per la Turquia actual a través de la música. Ens mostra com la música popular reflecteix els canvis socials, les inquietuds i els anhels de les noves generacions, que busquen expressar-se incorporant ritmes i missatges nous als de sempre. Tot això en un país fronterer entre allò que solem anomenar occident i orient.
Apassionant, alegre, agradable.

The Reader
Kate Winslet brilla de nou en una interpretació extraordinària. Un paper complexíssim per a una història enrevessada que ens porta a revisitar la barbàrie i els seus efectes desastrosos sobre tota l'espècie. En aquest cas des del punt de vista d'una persona al cantó dels perpetradors, de la que també podem observar el sofriment, tot i que no ens faci oblidar qui va fer què a qui.
Dura, complexa, fascinant.

Whatever works
Una bona comèdia d'en Woody Allen en el seu medi natural, el de la classe mitjana de Nova York. Torna al seu registre habitual per a explicar una història on ens diu que, al cap i a la fi, la vida pot ser més simple del que sembla. Sobretot si no ens la compliquem. Grandíssims diàlegs, personatges insòlits però divertits. Val la pena, és de les pel·lícules que poden tornar les coses al lloc després d'un dia gris.
Divertida, còmica, fresca.

Inglorius basterds
Es tracta d'una obra només per a incondicionals de Tarantino. Hi trobem aquest director en estat pur, només que ha canviat de temàtica i d'escenari. La resta, la mateixa. Els plans arriscats -aquest cop en un nombre menor que el que és habitual-, les escenes d'una estètica preciosista i banalitzadora de la violència, les escenes de diàleg interminables amb personatges suposadament insòlits. En aquest sentit, de dues hores i mitja en podria sobrar una. Això sí, en Brad Pitt broda un paper divertidíssim -per a qui li agradi aquest llenguatge-.
Típica, estereotipada, exageradíssima.

The September Issue
Després de The Devil wears Prada tornem al mateix tema, el funcionament del món de la moda, un negoci molt lucratiu i considerablement influent en l'estètica de les nostres societats. En aquest cas es tracta d'un documental sobre el número de setembre de 2007 de la revista Vogue, a través del seguiment de l'activitat d'Anna Wintour, l'editora en cap de l'edició nordamericana de la revista. Hi veiem com quelcom de tan sensible com una estètica que acaba per tenir un fort impacte sobre tot allò que trobem per vestir-nos a les botigues depèn de les fílies i fòbies personals d'una colla de personatges de mèrits dubtosos. Imprescindible per a entendre com funciona aquest món.
Interessant, informada, valenta.

Irina Bokova

2009-09-25T07:59:00.003+02:00

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Times of change

2009-09-23T17:16:00.007+02:00

Since 6 September I have been working without interruption except for one day, Sunday 13. I was seconded to one of the Commissions of UNESCO’s Executive Board. Amongst the decisions to take there was the nomination of a candidate to the post of Director-General, which is tantamount to the election of a Director-General, unless there would be an unexpected and never seen before battle at the upcoming General Conference.

During these very exciting weeks I could observe from the inside an intergovernmental negotiation at the highest level, to put it in nice words. A great learning moment that, for the time being, will only be commented in private as to all its various dimensions. Nine candidates; five ballots. An opaque process with people negotiating in our name, as they stand to “defend the interest of our [respective] country[ies]”, which has in my view two fundamental problems: on the one hand, everything happens in secret, behind closed doors. This leaves too wide a margin for this high interest of our respective countries (States is a much more appropriate term) to become “so high” that in the end it relates much more to the interest of a small minority than to the general interest. This happens quite often. In the end, if one lives in a more or less democratic state, at least there is some space left for accountability. Otherwise everything remains in the unique and private domain of an elite. An elite that, for most countries, is nothing but one of the main obstacles to human development.

On the other hand, I have fundamental doubts about the interest of humankind being the result of the mere addition of the interests expressed along these division lines that we have given ourselves basically through centuries of fights. To put it differently and using an example, if we look at what is happening in terms of response to Climate Change, we can see everyone concentrating mostly on short-term interest, while it seems that no one really thinks about a longer term, in this very future generations everyone invokes. Yes I know, this is a much longer discussion and my view is rather pessimistic. Anyway, there will be more entries.

In any event, the final result of this game is Egypt 27, Bulgaria 31. While I warmly welcome the fact that for the first time in history there will be a female Director General of UNESCO (Yes, a WOMAN, Mrs. Irina Bokova, this is indeed historic!), I remind and underscore that I was always a great fan of Mr. Hristo Stoichkov, whom I could see live many times, scoring many goals. In addition I express my satisfaction of the fact that, lately, there are no problems in my private life. It must be that I actually do not have one.

More information will follow. For the time being I can say that I am happy. And that I would not be if the Egyptian candidate had been elected. Out of the respective profiles and vision statements. There will be more, in person. By now it is time to carry on working, since as my mother use to tell me, “it is those who are tired who do the work” –free translation from Catalan, as the rest of the article-. Moreover, my salary is paid by the taxpayer. So have a good night.

PS: the pictures are, respectively, from early August and from yesterday. It is “the yard” at UNESCO’s HQ. The corner is Av. Lowendal with Av. Suffren.

Temps de canvi

2009-09-23T00:24:00.013+02:00

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Air France en català!!??!!

2009-09-01T15:14:00.004+02:00

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.

Una flor al cul, o el telèfon volador

2009-08-28T15:19:00.008+02:00

Veiem la cinquena copa d'aquest Barça de somni a can Toni, al pis que acaba de llogar al Raval. Situat al carrer Sant Pau, queda just al davant de l'Església de Sant Pau del Camp, que es pot veure amb privilegiada perspectiva des del balcó. Un balcó que serveix d'incomparable talaia per a observar un carrer que bull de moviment a totes hores. Es tracta sens dubte d'un dels racons més calents del Raval.

Havent disfrutat de la darrera copa fins ara, gaudim també d'una bona estona de brisa al balcó. Tot d'un plegat i a mitja conversa sento un soroll sord, com si quelcom hagués caigut. No li dóno importància, perquè si m'hagués caigut el telèfon que duc a la butxaca sens dubte hauria fet molt més d'estrèpit. Curiositats de les vacances: no m'he posat uns mitjons des que vaig marxar de París, i a Barcelona en general vaig amb pantalons curts, i amb les butxaques plenes, entre cartera, claus i dos telèfons. Sí, dos telèfons, el que faig servir a Barcelona amb el número d'aquí i el de París, amb el número d'allà. Coses de la vida de l'expatriat.

Al cap d'una bona estona em disposo a marxar cap a casa. I no trobo el telèfon. Em deu haver caigut però no ho he sentit! Amb dos pisos que hi ha, n'hi ha prou per a que en caure a terra quedi fet miques! I a baix no es veu res... Aplico el remei intuïtiu de rigor: amb el telèfon francès truco al telèfon de Barcelona. I sí, el telèfon sona. El sentim clarament. Però a on?

Torno a trucar i el torno a sentir com sona. Se sent des del balcó, i sembla ben bé a fora... Però no el veig per terra! Això és molt estrany... Amb en Toni sortim disparats cap al carrer. No veiem res per terra. Torno a trucar. El telèfon sona de nou. El veí de sota -el del primer pis- ens mira ple de curiositat darrera d'unes ulleres que emmarquen una cara asiàtica. Diria que té cara de vietnamita, o d'alguna altra contrada del Sud-est asiàtic. El miro a ell i sento el telèfon com sona. Li sona a prop. Repasso el balcó, i al final veig quelcom que es mou en una de les branques d'una planta de balcó. Del seu balcó...

El veí ens torna el telèfon amablement. El telèfon volador a qui una planta d'exterior ha salvat d'una mort segura. Quina xamba! Aquest vespre tinc una flor al cul... O una planta d'exterior...

...i el Passeig de Gràcia sembla la Costa Brava

2009-08-25T15:18:00.002+02:00

Tinc la sensació que a l'Ajuntament de Barcelona ja fa temps que se li escapa de les mans el model de "La millor botiga del món". Un cert temps enrera en Quim Monzó va deixar anar aquella frase que trobo digna de la lucidesa habitual de l'autor, segons la qual l'Ajuntament està pensant i dissenyant una ciutat per la gent que la ve a veure, més que per a la gent que hi viu.

La miro amb altres ulls mentre em passejo per la Rambla, i us asseguro que mai en la meva vida adulta hi havia tingut aquesta sensació de descontrol i d'inseguretat. Ja fa molts anys que sembla un parc temàtic per a turistes, però en aquest cas les atraccions ja no es limiten a la suor freda d'un atracament a mà armada en forma de paella regruada de preu exorbitant o de canya de cervesa pagada a preu d'or perquè som a la Rambla. Ara la sensació de descontrol ve per la presència obsessiva, persistent i més aviat molesta de prostitutes, a més dels proverbials però no tan visibles lladres, que es concentren en els furts als turistes perquè saben que la major part, si els arriben a denunciar, rarament es presentaran a un eventual judici.

Tot plegat és mostra de la degradació d'un model que ha provocat efectes diversos. Si he de comptar tots els cops que gent de tot el món m'han dit que Barcelona és una ciutat fantàstica, no acabaré. Això m'enorgulleix, perquè no deixa de ser una ciutat acollidora. Però quan veig gent de tot el món fent a la meva ciutat coses que no s'atrevirien a fer a la seva, m'ho repenso. Tothom n'elogia l'espontaneïtat, l'ambient de llibertat, l'aire fresc. I sí, l'aire fresc i la llibertat són necessaris per crear, però quan algú s'està a qualsevol lloc per quatre dies sol trobar l'aire fresquíssim. I ho dic per experiència. Si és tan fresc per als uns, potser no ho és per als altres. I ho deixo aquí...

PS: l'exemple més reeïxit d'aquesta contradicció es diu Festa Major de la Vila de Gràcia. La foto la vaig fer allà aquest any, tres anys després.

La Costa Brava sembla el Passeig de Gràcia...

2009-08-21T15:14:00.011+02:00

Un passeig per la Costa Brava no deixa de ser un passeig per una costa explotada massivament per al turisme. I això en un país que en aquest moment viu les conseqüències d'una crisi que és encara pitjor que a altres indrets per culpa del model econòmic que s'ha imposat com a gairebé únic des de fa unes dues dècades, quan la desindustrialització convertí definitivament el país en un centre de serveis on el sòl i el sol són protagonistes. El deliri del PP espanyol de convertir tota la costa mediterrània en la Florida d'Europa va justificar tot el projecte de l'extinct Plan Hidrológico Nacional. Ens vam salvar del PHI, però el model sempre ha estat el mateix. I per més que en Zapatero, en un nou intent de distreure el personal, s'ompli la boca del seu suposat nou model econòmic, basat en la investigació i la recerca en les noves tecnologies, un model econòmic és el fruit d'una conjunció d'esforços que no es fa en una legislatura sinó en una generació.

Penso en tot plegat mentre caminem de l'aparcament dels jardins de Cap Roig cap a Cala Estreta. La pista està tancada al trànsit motoritzat donat l'alt risc d'incendi. De fet m'agradaria que el trànsit hi estigués prohibit de manera permanent, amb l'única excepció dels poc veïns de la zona i les emergències. N'estic ben convençut, perquè parlem d'un dels pocs paratges d'aquest sector de la costa que es manté sense explotar. Ens queden molt poques cales i molts pocs indrets de difícil accés, i és precisament l'accés difícil el que en permet la conservació. Si no fos així, per exemple, Cadaqués no seria encara el que és -per més que en aquest cas hi hagi hagut també una decisió ferma per part de la gent que hi viu.

Curiós, aquest tema de l'accés. Perquè costa arribar a Cala Estreta o al Crit per terra, però l'accés per mar resta sense límits. La quantitat d'embarcacions que fan malbé fotos i postals i taquen aquí i allà l'immensitat del blau fa que l'aigua sembli el Passeig de Gràcia. Per la quantitat de gent i sobretot pels accents... Un agost a la Costa Brava...

Al conillet de Duracell li fallen les piles

2009-07-27T23:42:00.004+02:00

El president de la República francesa, el Sr. Nicolas Sarkozy, sortia ahir de passar unes hores ingressat a l’Hospital militar de Val de Grâce, després de patir un defalliment durant la seva consuetudinària sessió d’allò que tot el món anglosaxó en diu “jogging” però per un d’aquells inextricables misteris de la natura a casa nostra en diem “footing”. Córrer per esport, vaja.

L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.

Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.

Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.

A la Xina, danses escoceses!

2009-07-22T19:35:00.004+02:00

Després de la sorpresa de l’Anand vaig acabar sopant efectivament a casa del meu amic Jaïr. Es donava una ocasió rara: un amic comú, en James Brodie, passava uns dies de vacances a París. En James viu a Beijing, on treballa fent traduccions de l’anglès al xinès.

En James és un personatge singular. A la ratlla de la trentena, és casat amb una francesa encantadora, i tot just fa un any tingueren una filla. És una persona d’una grandíssima creativitat, que canalitza a través de la música. Amb intel·ligència, ritme i sentit de l’humor composa cançons que són en general molt divertides. Seria com una mena de Javier Krahe escocès.

La conversa evoluciona ràpidament per tots els racons de la vida de la Xina, un gegant que cada cop avança de manera més ràpida. Entre això, les anècdotes més diverses, i és que en James en té de boníssimes. Em quedo amb una de les més divertides. Fa uns mesos treballava com a intèrpret en una trobada internacional de joves relativa al projecte “Mondialogo”, organitzada per la UNESCO. Un matí que li toca fer de guia turístic prova d’afaitar-se a l’hotel on s’allotjaven. Pren la maquineta d’afaitar del mateix hotel, que resulta ser d’una qualitat pèssima. Però ell no ho constata fins que no s’ha afaitat mitja cara. Definitivament no pot continuar, i acaba fent tota una visita de llocs turístics amb mitja cara afaitada i l’altra per afaitar...

En James ens explica que amb altres escocesos ja ha organitzat diverses vegades vetllades de danses escoceses a Beijing, que han gaudit de gran èxit. En el fragor de la conversa, i amb molt de sentit de l’humor en James ens diu: “ja ho veureu. Serà com la fal·lera de la salsa a Europa. Però a la Xina, amb danses escoceses!”. Serà qüestió de comprovar-ho d’aquí a uns anys...

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

2009-07-20T23:22:00.003+02:00

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

14 de juliol a París

2009-07-14T23:59:00.003+02:00

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.

U2 a París

2009-07-12T23:34:00.002+02:00

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Uns 34 ben contrastats

2009-07-11T11:34:00.002+02:00

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

Sensation

2009-07-05T23:48:00.003+02:00

M’escapo amb uns amics als Països Baixos per al cap de setmana. Tenim entrades per a “Sensation White”, una festa de música electrònica ben particular. L’escenari no n’és altre que l’Amsterdam Arena, un estadi de futbol reconvertit per a l’ocasió en enorme discoteca. Per tal de crear l’ambient adequat hom (o don)demana a tothom i a totdon que vagi vestit de color blanc. L’efecte és ben curiós, com de germanor gairebé sectària, encara que cal remarcar que el blanc té un efecte sedant considerable.

Les discoteques no han estat mai el meu fort, però aquesta festa, per l’escenari i per tota l’escenificació, val la pena de veure-la almenys un cop. Resulta un espectacle únic de llum, d’imatge i, sobretot, de so. Sí, vist en perspectiva planetària no deixa de ser una més de les coses absurdes que fa l'home blanc, en aquest cas l'home blanc vestit de blanc. Uns quants milers de persones tancats en un recinte i movent-se de manera més o menys acompassada amb una música basada en una percussió generada electrònicament, tot això de nit i per diverses hores. Però bé, no deixa de tenir la seva part divertida.

I el cap de setmana no només és aquesta festa. Dissabte faig la primera banyada de l’any a la platja de Scheveningen. Aquesta localitat propera a La Haia és força més coneguda per la seva presó, on hi són reclosos els pressumptes criminals de guerra jutjats al Tribunal Penal Internacional i a alguns tribunals especials. És en aquesta presó on es va morir Slobodan Milosevic, per exemple. El cas és que aquí és on faig la primera banyada de l’any. Jo que solia fer-la per Setmana Santa i a la Costa Brava... Aquest any serà pel mes de juliol i a la mar del Nord. La vida dóna moltes voltes. Són les coses de passar-la "pels puestus"...

Cop d'estat a Honduras

2009-06-30T19:09:00.004+02:00

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

"Emergenza"

2009-06-28T23:53:00.002+02:00

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.

In memoriam: Michael Jackson

2009-06-27T18:50:00.001+02:00

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

Perquè l'Iran em fa mal

2009-06-24T20:57:00.005+02:00

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Tres pel·lícules interessants

2009-06-21T11:44:00.000+02:00

L'onada generada pel festival de Cannes i altres continua portant títols interessants a les pantalles de París. A continuació comentaris en el format habitual sobre tres pel·lícules més que he vist recentment, totes tres prou interessants.

Jaffa
Emocionant drama centrat a Jaffa, ciutat de la riba mediterrània que esdevingué gairebé un barri de Tel-Aviv i que es caracteritza encara avui pel seu esperit obert i població mixta. No és un film sobre la relació entre israelians jueus i àrabs, aquest és només el rerefons d’una història que ens confronta a grans preguntes sobre la vida i la mort, els lligams familiars, l’amor, la fidelitat... Extraordinària interpretació de la joveníssima actriu Dana Ivgy, que expressa tantes coses gairebé sense paraules. Mentrestant, la més veterana i coneguda Ronit Elkabetz (“La visite de la fanfare”, i altres) fa una bona interpretació, encara que hauria guanyat en credibilitat si no hagués abusat tant del maquillatge i del no despentinar-se.
Teatral, emotiva, tràgica

Sunshine Cleaning
Dels mateixos productors que la deliciosa “Little Miss Sunshine” –segons la mateixa promoció de la pel·lícula-, en certs aspectes es repeteix la història, amb un to més proper al drama que a la comèdia. Alan Arkin hi torna a interpretar el paper d’un avi que fa de mentor d’una criatura que té un talent amagat. Aquesta criatura és el fill de la protagonista, que malda per establir el seu propi negoci, una empresa de neteja d’escenes de crims. La història recupera la manera de viure i les aspiracions i anhels del somni americà vist des de baix, des del punt de vista de la classe treballadora, amb un fons d’optimisme tot i les dificultats.
Entretinguda, curiosa, lluminosa

Who’s that knocking on my door
Reestrenada a França, aquesta cinta del 1967 és una de les primeres pel·lícules d’un dels grans del cinema, Martin Scorsesse. L’obra a partir de la qual es donà a conèixer al públic francès quan fou presentada al festival de Cannes. Hi mostra la vida a Little Italy a través dels ulls d’un jove de barri interpretat per Harvey Keitel. Més enllà de la història en ella mateixa, conté escenes de gran qualitat i creativitat fílmica on ja es mostrava el grandíssim talent del director. N'hi ha una, una escena eròtica amb "The End" dels Doors com a fons musical, que no m'estranyaria que hagués inspirat Francis Ford Coppola per al seu impactant principi d'Apocalypse Now.
Obscura, interessant, remarcable.

Aquell SIMCA 1200

2009-06-19T20:57:00.004+02:00

Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.

I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.

A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.

Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.

Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.

Amerrika, en avant-première!

2009-06-12T22:25:00.002+02:00

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

S'ha mort l'Omar Bongo

2009-06-10T22:10:00.002+02:00

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

"Abrazos rotos"

2009-06-08T15:30:00.004+02:00

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.

Perquè s'hauria de votar

2009-06-06T15:06:00.001+02:00

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.

Looking for Eric

2009-06-03T22:55:00.000+02:00

Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.

Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.

Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.

Auvers sur Oise

2009-06-01T22:40:00.000+02:00

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...

A Fontainebleau, en bicicleta

2009-05-30T23:25:00.008+02:00

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...

Un dia de maig a Roma...

2009-05-28T21:41:00.004+02:00

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

2009-05-25T19:19:00.001+02:00

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Just abans de Cannes...

2009-05-20T19:36:00.000+02:00

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting married
Després de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rocked
Història d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)
La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

2009-05-18T23:27:00.002+02:00

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Picnic al Champ de Mars

2009-05-09T22:18:00.000+02:00

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

Nervis!!!

2009-05-07T22:40:00.001+02:00

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Creativitat encotillada

2009-05-05T18:26:00.001+02:00

Tant bon punt vaig arribar a Londres, el meu amic Oriol em va proposar de passar una estona al SHUNT, un espai insòlit, a cavall entre la galeria d’art, la sala de concerts i el pub. El SHUNT es troba a la riba sud del riu, a l’alçada del London Bridge. De fet es tracta d’un espai que recupera els magatzems que es troben just a sota de l’estructura del pont per on passen les vies del tren que van a parar a l’estació. És doncs un conjunt de galeries que recorden un magatzem o un refugi, i que configuren tota una sèrie d’espais que permeten crear ambients diversos i relativament separats amb facilitat.

Al SHUNT topo de cara amb la llibertat restringida i la creativitat encotillada. A l’entrada em demanen una identificació, de la qual fan una còpia escanejada. Em quedo més tranquil, però només una mica, quan llegeixo uns dies després al web del propi SHUNT que la còpia que se’n queden serà eliminada al cap de vint-i-vuit dies. Una tal mesura de seguretat es justifica pel fet que som a escassos metres d’una estació de metro i de tren en una ciutat que ha sofert atemptats terroristes de tots colors. No obstant no deixa d’inquietar-me que un país en el que la població encara refusa la idea de tenir un carnet d’identitat arribem a aquests punts. En el debat entre llibertat i seguretat sempre trobo que s’acaba deixant massa espai o massa possibilitats a un mal ús de la informació.

Quan em refaig de l’experiència del control de seguretat veig que m’ho passaré bé. Hi ha tota una sèrie d’actuacions amb format performance, algunes de molt creatives. M’agrada especialment la instal·lació feta per un tècnic de so grec, que mitjançant una webcam i altres sensors configura un espai on el moviment de la persona que fa la visita genera música a través de la reproducció de sons pregravats. Em sembla una manera òptima de fer participar l’espectador de l’obra, en un context, el de l’art contemporani, on em sembla que el més important és divertir-se.

Una jove artista argentina ens proposa una performance on balla mentre es canvia de roba, per acabar asseguda davant d’un canó de llum que li projecta sobre la cara i sobre la paret del darrera les imatges d’una càmera. Aquesta càmera està encarada sobre una taula que té al davant, on hi ha un paper. L’espectador pot escriure sobre el paper, i la projecció és tal que us trobeu dibuixant-li a la cara. Molt ben pensat.

Hi ha quelcom que em fa estar un pèl mosca, i és que en aquest espai no hi ha dues cadires iguals, tot sembla de segona mà i aprofitat, reciclat, informal, alternatiu... Però està tot tan ordenat que em comença a recordar a París, on fins i tot els okupes van “ben vestits”, on fins i tot la gent amb propostes més alternatives a tots els nivells guarda un aspecte “chic”. Totes aquestes impressions es confirmen en conversa amb el grec i amb l’argentina. El que sembla un espai alternatiu i obert a tothom no ho és. Al contrari, per a actuar aquí cal estar ben connectat i tenir una bona bossa, ens expliquen. Tan alternatiu que sembla...

La creativitat és quelcom de massa escàs i massa necessari com per a escanyar-la, i Londres, amb tot el seu culte de l’extravagància i l’excentricitat, no deixa de ser una ciutat de postures. O, en aquest cas, d’impostura. En aquest sentit tinc clar que prefereixo Berlín, que em va semblar molt més espontània.

Un passeig per Londres

2009-05-03T16:22:00.002+02:00

Aprofito el cap de setmana llarg del primer de maig per a fer un salt a Londres. Viatjo per primer cop amb l’Eurostar, el tren que uneix Londres amb París i amb Brussel·les a través del Channel Tunnel, meravella d’enginyeria de 50,2 Kilòmetres de llarg i 75 metres al seu punt de màxima profunditat, que el tren cobreix en uns dotze minuts. De la Gare du Nord a l’estació de St. Pancras en poc menys de tres hores, un passeig agradabilíssim per paisatges de verda primavera, per descomptat molt més còmode que l’avió.

A Londres hi retrobo amistats. L’Oriol, que m’acull al pis que comparteix a Islington. En Todor, amb qui passo una bona estona que pertany al seu darrer dia a Londres després de sis anys de viure-hi. La Nora, que no veia des que va marxar de París aquell estiu del 2007 quan jo me n’anava a Montevideo. L’Ana María i la Diana, que també van deixar París buscant altres latituds... En definitiva, si aquest cop he triat Londres era molt més per la gent que hi tinc que no pas per altres motius. Sí, vaig viure a Anglaterra pel 1996-97, i sí, fou aleshores que vaig descobrir la majestuosa Londres per primer cop, però aquells foren episodis de la meva vida que queden lluny i que deixen relativament poc marge per a la nostàlgia. Em costaria molt tornar a viure al Regne Unit. Però Londres fa bo de passejar un cap de setmana, sobretot des de París, que queda a prop.

A Londres també hi trobo històries de la crisi. Una de les capitals de les finances mundials, i conjuntament amb Nova York, centre privilegiat de l’enginyeria financera que va generar la bombolla que ho ha acabat arrossegant tot en el seu esclat. L’Oriol i els seus amics em parlen de gent que perd la feina i les referències en una ciutat on tot gira al voltant de ser “successful”(reeixit), i on els paràmetres d’aquest èxit estan basats en la sublimació de l’opulència, amb indicadors com ara permetre’s unes vacances on es pugui fer el viatge més exòtic i costós possible. Encara veig una concentració important de vehicles esportius de luxe –igual que a París-, perquè la crisi no afecta pas tothom. Tanmateix em sembla que veig una reducció significativa en el nombre de gent que circula. Menys turistes, menys cues a tot arreu, els pubs no tan plens. I una lliura esterlina que arriba gairebé a la paritat amb l’Euro quan fa poc temps valia un 50% més. I uns preus de l’Eurostar molt abaratits.

Constato que un passeig al sol pel South Bank és un gran plaer, que la city s’ha renovat amb arquitectura remarcable i que la ciutat continua essent espectacular, sorprenent. També constato, però, que no crec que pogués viure realment a gust en aquesta ciutat. La deixaré, per tant, com fins ara: com un indret que he de visitar de tant en tant per reveure persones estimades, mentre prenc la temperatura al ventre de la bèstia.

PS: A Londres hi veig en directe com el 2 de maig es converteix en un històric 2 a 6. Però això és una altra història...

Sant Jordi a París

2009-04-21T23:23:00.000+02:00

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...