Lectura definitiva sobre el 23-F

Tot navegant per la xarxa ensopego amb una llista que, segons el seu autor, enumera els llibres més censurats per la democràcia espanyola. Tal com no podria ser d’una altra manera, la majoria de publicacions gira al voltant de la institució més protegida: la monarquia reinstaurada pel dictador Franco en la persona de l’actual monarca, Juan Carlos I. Aquesta llista conté, per exemple “Un rei cop a cop”, de Patricia Sverlo (un pseudònim) del qual vaig obtenir una còpia obtenida al català fa molts anys, una biografia molt sucosa però censurada i perseguida, que donava tota una sèrie de detalls que, amb el temps, van essent coneguts –com el rei actual és el responsable de la mort del seu germà petit, tota una sèrie de pistes sobre negocis econòmics dubtosos en la línia del que hom investiga sobre el seu gendre, i altres perles, com ara una altra visió sobre el 23-F.

Sobre aquest tema la llista també conté el títol “La Conspiración de Mayo. El Alzamiento que preparó la derecha castrense española para el 2 de Mayo de 1981 y que frustró el 23-F”, del coronel Amadeo Martínez Inglés. El que s’hi explica contrasta fortament amb el que diu la tesi oficial sobre el 23-F: que els sectors més intransigents de l’exèrcit espanyol van posar en marxa el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, fracassat sobretot, a més de la pròpia incompetència dels golpistes, per la decidida actuació del monarca, que es va encarregar personalment, amb gran abnegació i al seu risc personal, de desactivar-lo, a base d’una frenètica activitat telefònica i un lideratge exemplar. El rei se’ns ha presentat com un heroi.

He llegit moltes pàgines sobre el 23-F, i la veritat és que aquesta tesi hagiogràfica centrada en la figura del monarca no m’ha convençut mai, perquè deixava massa interrogants sense respondre. El més important –però no l’únic- és com un militar de la màxima confiança del monarca –el general Armada, un personatge de novel·la del segle XVII- hauria pogut liderar una operació d’aquesta envergadura sense el consentiment del seu patró.

Tots aquests dubtes han quedat esvaïts quan he llegit el que explica el coronel Martínez Inglés, que ens dóna per primer cop de manera oberta i amb gran detall i concreció una visió des de dins mateix de l’aparell de l’estat. L’espectacle esperpèntic del 23 de febrer de 1981 no fou una assonada de quatre incontrolats que fracassaren per la seva pròpia incompetència i per la decidida oposició de l’heroic monarca. Al contrari, tot plegat fou promogut pel monarca mateix, amb la pretensió de reconduir la situació política i evitar el cop militar de veritat, previst per al mes de maig del mateix any. Els militars espanyols de la majoritària línia franquista irredempta preparaven una acció fulminant -el cop d’estat “dur”, perfectament organitzat- per a prendre el poder el 2 de maig de 1981, i temptaven el capità general Milans del Bosch, entre els dirigents més respectats de l’exèrcit espanyol, per a que fos eventualment el nou Caudillo que redreçaria la trajectòria política d’una Espanya que percebien com en greu perill de desintegració, i en un moment pitjor que el de la primera meitat de l’any 1936. El monarca va reaccionar amb la preparació del “cop tou”, que havia d’organitzar Armada, una operació pactada amb tots els representants de partits d’àmbit estatal, inclosos el PSOE i el PCE, per a la formació d’un govern presidit per aquest militar. Armada negocia, i eventualment convenç el rei d’intentar incorporar-hi Milans del Bosch, el cap in pectore de la gran conspiració. Aquest hi posa condicions força dures, incloent-hi la seva exigència d’incorporar-hi els “exaltats”, encapçalats per l’infame tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero Molina, que ja havia estat jutjat per una temptativa anterior d’assonada militar, per tal d’humiliar públicament els polítics.

Aquesta operació es va veure frustrada pel lamentable espectacle de Tejero, particularment els trets i la sobreactuació d’opereta, amb els crits i el patètic intent de fer anar per terra el vice-president del govern, que en ser televisats van significar el principi del fracàs de tota l’operació. En Tejero es va sortir del guió i va deixar descol·locat Armada, que no va entendre que implicar el monarca de manera directa en tot allò significaria una deslegitimació mortal per a la monarquia. També va deixar fora de joc en Milans, que es va trobar entre les súpliques del rei per a que tornés els tancs a les casernes els tancs que havien pres València i les expectatives de tots els altres conjurats del “cop dur”, que encara no tenien enllestit.

La virtut d’aquesta lectura és la informació detallada i analítica sobre les capacitats, els plans i els posicionaments de les diverses unitats de l’exèrcit espanyol de l’època. El rei no hi apareix com la víctima de la conjura sinó com el seu cap i instigador. Més enllà de les valoracions i les conclusions que en pugui treure cadascú, em sembla una lectura pertinent i molt interessant, perquè dóna respostes a totes les preguntes que no han tingut mai resposta.

El text es pot trobar aquí.

Acabarem plastificats?

Ara fa uns tres anys, entre l’estiu del 2010 i la primavera del 2011, em va caure a les mans un llibre fascinant: “Moby Duck”, del periodista nordamericà Donovan Hohn. Un vaixell mercant xinès va perdre un contenidor ple de joguines de plàstic per al bany, sobretot petits ànecs grocs. L’aparició d’aquestes joguines a diversos punts de la costa oest dels Estats Units d’Amèrica esdevingué el pretext per a un viatge fascinant, entre el documental científic i la història de superació personal.

D’entre els molts aspectes interessants del llibre, per a mi fou el primer contacte amb un fenomen inquietant: comença a resultar cada cop més visible que la proliferació de l’ús del plàstic arriba a un punt de saturació.

Els plàstics, de menes i aplicacions molt diverses, plantegen alguns problemes, associats sobretot a la dificultat de reciclar-ne alguns; i a la desproporció entre la seva vida útil (en molts casos parlem d’objectes d’un sol ús, com ara embolcalls de productes, gots, pots, plats, i altres) i la llargada de la seva vida en el medi natural (sobretot els que no són biodegradables –la majoria-, que un cop incorporats al medi hi poden passar dècades). Els costos de producció i de comercialització dels plàstics no reflecteixen aquesta desproporció. El plàstic ès barat, molt barat. Però ens surt cada cop més car.

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre, però en molts dels seus aspectes són més desconeguts que la lluna. Així mateix, les aigües territorials dels països arriben fins a 200 milles, però de la resta no se n’ocupa ningú. Amb un espai tan gran i amb tant poc control hi ha marge per a fer de tot. Però els signes són inquietants: se sap que els oceans tenen un paper important en la fixació de l’excés de diòxid de carboni de producció humana –gas responsable de l’efecte hivernacle, que precipita l’escalfament global-, però també se sap que la conseqüència n’és un augment de l’acidesa de l’aigua marina, de conseqüències potencialment nefastes per a la vida. I se sap també que el ritme actual d’explotació de recursos pesquers posa tot l’equilibri en perill. L’excés de plàstic comença a ser visible, precisament observant els oceans. A tots dos hemisferis s’hi observen zones d’acumulació de residus propiciades per les corrents marines, de superfícies enormes. S’hi afegeix la creixent concentració de micropartícules de plàstic a l’aigua, que també s’estan incorporant a les cadenes tròfiques (els peixos es mengen les micropartícules de plàstic com si fossin plàncton).

I què podem fer-hi? Doncs no resulta fàcil, perquè l’escala dels canvis necessaris és planetària i el sistema global de governança és ineficaç –el més semblant que tenim a un govern mundial, les Nacions Unides i els seus organismes funcionen per consens i per tant hi resulta molt difícil de prendre decisions-. Sobretot quan els governs més poderosos hi són molt influïts pel sector privat, on el plàstic és el rei –continuem en un mon que gira al voltant del petroli.

L’acció local és possible i necessària, perquè no hi haurà canvis per dalt si no n’hi ha per baix. I va molt més enllà de separar els residus per al reciclatge. Nosaltres mateixos podem recuperar la bossa del pa, portar les nostres pròpies bosses de casa quan anem a comprar o discriminar els productes pel seu embalatge –comprar els que en tinguin menys-. Perquè la clau no és reciclar sinó produir i consumir menys. De tota manera, el consum ha de ser responsable, però també ha de ser raonable, perquè totes aquestes petites accions volen molta voluntat i alguns maldecaps. La xarxa de residu zero treballa des de fa temps amb autoritats i indústria per a una producció en cicles tancats, que minimitzi la producció de residus. És en aquesta direcció que hem d’anar.

PS: aquesta setmana he vist dos documentals ben reveladors i recomanables. “Bag it”, dels EUA. La presa de consciència d’un ciutadà i el seu esforç per a reduir el consum de plàstic (enllaç aquí), i “Supertrash”, francès, sobre un abocador a la Côte d’Azur, bastant dur però molt instructiu, per a ser conscients de tot el que llencem i de com ho llencem (el trailer aquí).

El centre cultural del Born

Aprofito una visita a Barcelona per a veure el Centre Cultural del Born. Per un dia no arribo a beneficiar-me de les jornades de portes obertes, i és que hi vaig passar a prop durant el darrer cap de setmana però les cues eren impossibles. Tenia moltes ganes d’anar-hi des que el van inaugurar, per a veure el jaciment arqueològic. En aquell debat polític i ciutadà de finals dels noranta del segle passat, quan van aflorar les restes a les obres prèvies a la instal·lació d’una biblioteca provincial a l’antic mercat del Born, sempre vaig ser partidari de protegir-les, perquè restes arqueològiques ben conservades d’una ciutat Europea de l’època són úniques a Europa. Vist el resultat, em sembla que fou una decisió molt encertada.

Aleshores encara vivia a la ciutat, i de fet ben a prop del mercat del Born, a l’altra banda del Parc de la Ciutadella. En aquella època era l’alcalde el Dr. Joan Clos, que havia substituït el Sr. Pasqual Maragall després que encapçalés la transformació més important de la ciutat del darrer mig segle. El Dr. Clos arribà al càrrec precedit pel seu paper controvertit al Raval, en ser el motor de la transformació del barri per mitjà de les polítiques d’esponjament urbà, destinades sobretot a transformar l'estructura social del barri i accelerar-ne la gentrificació a través d'intervencions urbanístiques agressives basades en l'oferta hotelera i els equipaments culturals. El Dr. Clos va passar a la història com l’alcalde del Fòrum –una altra gran transformació urbana tan controvertida com interessant, per més que l’esdeveniment en si fos un embolcall tan artificial, precari i estrany que només en quedi la meitat del nom d’una estació de metro-, i després de deixar el càrrec fou ministre d’Indústria del govern espanyol –un ministeri tradicionalment “català”-. Posteriorment fou ambaixador del regne d’Espanya a Turquia i a l’Azerbaidjan. Avui és el director executiu de UN-Habitat. Més enllà de les simpaties que pugui tenir per la persona i el polític, la trajectòria posterior fins avui em sembla molt més interessant i productiva que la de tants altres que han passat senzillament a seure a sucosament lucratius consells d’administració d’antics monopolis públics. Val a dir que també recordo l’alcalde Clos pel seu curiós ús del llenguatge, marcat per ocurrències curioses –l’insòlit ús de la insòlita locució preposicional “ambsense”- i “piquiponianes” (errors en l’ús del lèxic de resultats hilarants, popularitzats per un altre alcalde, el del bienni negre, Pich i Pon). Al límit d’aquest darrer ús hi podem situar unes declaracions que recordo com si fos avui, quan es va referir alegrement a la qüestió de les “deixalles del Born” (per comptes de “restes”). No sé si era un lapsus freudià.

En tot cas les restes foren conservades i avui han esdevingut un centre cultural de gran interès. No he pogut fer-ne la visita guiada perquè ara per ara només està en oferta pels caps de setmana, però les diverses perspectives són molt interessants. La recreació de la vida de la ciutat a l’època a través dels seus personatges evocant oficis i activitats sobre les restes mateixes em sembla molt didàctica i al nivell del que he vist en els millors museus del món. Una perspectiva de gran interès sobre el que eren les ciutats a l’època, completada per l’exposició sobre l’evolució de la zona després de la guerra, la posterior transformació de tota l'àrea de la Ciutadella, i la història del mateix mercat. Interessantíssim, apassionant, molt ben presentat.

També hi he vist una exposició temporal sobre el setge de 1714 que m’ha sembla una mica passada de voltes. Més enllà de la bona recerca documental i de les presentacions interessants i evocadores dels fets militars i polítics, m'ha semblat que s'apliquen categories d’avui al que passava aleshores amb una elasticitat que no sé si els conceptes permeten. De ben segur que es prestarà a crítiques furibundes, sobretot en el context polític actual. Però el fet que el to de l’exposició m’hagi semblat una mica excessiu tampoc no fa que estigui d’acord amb els que estaven a favor que les restes fossin enterrades per sempre. A banda del valor intrínsec del jaciment com a testimoni únic d'una època, al cap i a la fi la Ciutadella va existir, tal com va existir la política assimilacionista i culturicida dels borbons. No és pas cap invent. Per molt que siguin fets interpretables des de diversos punts de vista, reduir-ho tot a una inflamació nacionalista artificiosa i oposada a l'evolució natural de les coses em sembla un autèntic frau, sobretot venint de qui ve. De la història escrita pels vencedors.

Sigui com sigui, la visita val realment la pena.