El llibre dels malnoms, capítol IV: Tigre

Perquè hi ha una foto d’un tigre a la capçalera d'aquest blog? Perquè, del meu pis de la Barceloneta, en deia “El cau del Tigre”? Perquè alguns amics, i particularment el meu amic paulista Chico Cintra, em diuen "Tigre"? La resposta ve d’un dia de l’agost de 2002 a Cienfuegos, República de Cuba.

Les meves companyes de viatge per la més gran de les Antilles van insistir en que anéssim a veure un sacerdot de la regla de Osha-Ifá, el que els espanyols van designar amb el terme de “santería”. La religió Yoruba duta a Amèrica pels esclaus i convertida en un sistema religiós sincrètic veritablement apassionant, que impregna profundament la cultura de l'illa.

Tot i el meu escepticisme sistemàtic vers qualsevol fet religiós, em vaig mostrar receptiu per a l’exercici. Un darrera l’altra, el sacerdot ens va fer un ritus de predicció, ens va “tirar los caracoles” –el cargol és una forma natural d’espiral que significa el contacte entre el món finit i l’infinit- mentre invocava els avantpassats i apuntava tot de números en un paper per a després fer un llarg discurs sobre el signe de cadascun de nosaltres.

Pel que sembla el meu signe és el d’Obbatalà, l’ancià, l’amo de tots els éssers vius i de tots els caps, pare de tots els fills, rei de la pau i de la calma, el savi, el mediador, simbolitzat pel color blanc. L’experiència fou realment enriquidora, perquè em va dir tota una sèrie de coses sobre mi mateix que em van fer reflexionar i que en general trobo força encertades. A més em va venir a dir que amb les condicions que tenia, amb treball i perseverança podria fer el que volgués a la vida. En un moment determinat, però, es referia a una certa fortalesa de caràcter, i d’una manera cada cop més apassionada i amb aquell accent tan divertit es va encenent i em diu: “Po’que tú nasiste para mandal y no para sel mandado. Dise Obbatalá que tu tiene’ un caráctel muy fuelte. Tu ere’ muy tranquilo y por eso la gente no ve en tí lo que tu ere’ realmente, porque tu tiene’ un caráctel muy fuelte y cuando alguien se mete contigo tu sabe’ como defendelte y lo’ demá` siempre van a sel sorprendidos. Po’que tú ere’ fiero como un Tigre! Tu ere’ un Tigre y no lo sabe’! Tú lo que tiene que hasel é’ ponel una foto de un Tigre en la puelta de tu casa pa’ que todo el mundo que venga sepa lo que se va a encontral”.

Té una part de veritat, i em va fer moltíssima gràcia. Així que ja ho sabeu, això de “Lo tigre” no és perquè sí...

El llibre dels malnoms, capítol III: Friman

La República de Cuba és, definitivament i amb diferència, el país més surrealista que he pogut visitar fins al dia d'avui. És interessantíssim, apassionant, però no he trobat cap lloc que el pugui superar en termes de situacions, persones i opinions completament insòlites, a vegades sense cap ni peus, però sempre amb un punt d'humanitat i d'alegria envejables. Si el Carib ja és per ell mateix una rica i creativa barreja entre Amèrica, Europa i Àfrica, a Cuba s’hi afegeix el factor del socialisme real i la seva pretesa “racionalitat”.

Vaig visitar l’illa el mes d’agost de 2002 durant tres setmanes, amb dues amigues i un amic. L’amic, en Carles, venia només per la primera setmana, però s’ho va passar tant bé que va decidir retornar a Europa tal com havia de fer per feina, i tornar tot seguit a afegir-se al grup per a la darrera setmana. Aleshores érem a La Habana. En Carles va tornar tot cofoi dient que al vol de tornada havia conegut un funcionari del Ministeri de Cultura que li volia presentar un fotògraf cec.

Un fotògraf cec??? Doncs sí, pel que es veu al món se'n coneixen tres, i un és cubà. Fou així com vam conèixer l’Eladio Reyes, un senyor que, efectivament és fotògraf i pateix una malaltia de la visió que el fa pràcticament invident. Fa les fotografies amb tot un mètode que es troba entre l'ús de paràmetres que es poden captar amb altres sentits com la calor i el vent i el fet de fer-se explicar el que es pot veure. El que vaig trobar de molt remarcable en la seva obra i la seva conversa és el seu discurs sobre l’art i els seus retrats. El discurs era efectivament molt interessant, perquè consistia en una poderosa reivindicació de l’art com a bé accessible a tothom, fins i tot a les persones que estan mancades d’algun dels cinc sentits, com una qüestió d'igualtat, de no discriminació, de radicalitat democràtica. Els retrats, per altra banda, eren molt especials. Hi ha gent que tenen un entrenament específic per a saber somriure i fer bona cara a les fotografies, és purament un ofici. Però en els seus retrats tothom hi sortia bé, i no es tractava en cap cas de professionals. La meva idea al respecte és que la gent, en general, sabent que el fotògraf que tenien al davant era cec, no se sentien ni observats ni intimidats, i per tant es mostraven la mar de naturals.

El cas és que vam trobar-nos amb l’amic d’en Carles a les onze del matí i ens hi vam estar fins vora les nou del vespre, entre conèixer l’Eladio, passejar, dinar, i retrobar-lo més tard a casa seva. Tot això amb hores i hores del que a Cuba és un art: la conversa sobre tot allò que us pugueu imaginar. En aquest aspecte es nota el nivell d'educació mitjà de l'illa. Entre conversa i conversa, l’amic d’en Carles es dirigia sobretot a ell, i no fou fins a les vuit del vespre, al Malecón, que recordo que em digués pel nom. Bé, això del nom és una manera de parlar, perquè em fa tot decidit “Pue’ bueno Friman, que vamo’ a hasel?”.

De manera que això és el que aquell home havia entès com el meu nom. Friman. Vaig tenir grans treballs per a aguantar-me el riure. Res de sorprenent en un país on vaig conèixer gent amb noms com Danger, Usarmy o d'altres. En Carles encara em diu Friman. I de fet, Freeman vol dir home lliure. M'agrada.

El llibre dels malnoms, capítol II: Ferrari 2005

No m’havia sentit a dir Ferrari des de principis dels anys noranta, i no obstant tinc alguns amics a París que m'ho diuen. Quin és el misteri? L’estiu de 2005 vaig desembarcar a la capital de l'estat francès. Una nova ciutat i un nou entorn laboral, el de la UNESCO. Aquest darrer, tal com he pogut comentar manta vegada, està marcat per la presència de persones de més d’un centenar de nacionalitats diferents.

En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).

Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.

Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.

Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.

No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.

Descansa en pau, Eluana

Mentre el senat italià debatia una ridícula proposta de llei, feta com no se n’ha de fer cap –a cop de cas puntual i d’emocions mediatitzades-, ella ens ha deixat tranquil·lament. Durant setmanes l’església catòlica i l’infame Berlusconi han estat potinejant la seva dignitat. Els primers per a continuar amb llur secular imposició al comú dels mortals, tant als adeptes com als no afins, de maneres de pensar que cada cop són més retrògrades. El segon per a practicar el populisme més barat i oportunista i servir-se'n per a continuar amb el seu afany de carregar-se el ja fràgil equilibri de poders d'una democràcia segrestada.

El debat sobre el dret a una mort digna es mereix quelcom més que els esgarips d'una colla de sotanes histèriques encapçalades per un integrista sense cap escrúpol a l'hora d'enemistar-se amb qui faci falta, sigui musulmà, jueu o laic, per tal d’allunyar encara més l’església catòlica de les necessitats dels seus fidels en nom de principis espuris. Es mereix quelcom més que un primer ministre exhibicionista i narcisista arribat al poder sobre les runes d’una primera república italiana corcada per la mateixa corrupció sobre la que ell edificà la seva magna fortuna, en una fugida endavant que algun dia la història reconeixerà com a tal. El debat sobre el dret a una mort digna es mereix molt més que això.

Es mereix respecte i dignitat. Respecte per la dura decisió d’un pare que coneixia la seva filla millor que ningú. Dignitat que se li ha negat a l’Eulana mantenint-la en una forma de vida completament estèril durant tants anys en contra de la voluntat dels qui compartiren la seva vida. Respecte i dignitat menyspreats per tota una colla de gent que no han tingut cap problema per a omplir-se’n la boca i fer-la aparèixer per tot arreu mentre els ha estat instrumental.

Eluana, descansa en pau. I que la teva mort, com la d’en Sampedro i com la d’altres, pugui servir per a tenir un debat racional i respectuós, i no un espectacle indigne de poder i vanitat.

Descansa en pau, allà on siguis.

Hi ha coses que no canvien mai...

Per una qüestió relacionada amb el meu contracte actual hom em va demanar un certificat de naixement. Aquesta demanda em fou comunicada de manera oficial quan les vacances de nadal ja se m’havien escolat entre els dits, quan ja havia tornat a París des de Barcelona.

En data 5 de gener vaig omplir la sol·licitud pertinent al Registre Civil de Barcelona a través d’Internet. El dia 7 trobo a la meva bústia d’e-mail una notificació segons la qual havien rebut la meva sol·licitud. Al cap d’una setmana rebo un missatge incomprensible i innecessari amb el text següent : “Disculpe las molestias causadas por el correo electrónico anterior, debido a un error en el sistema informático, que no ha permitido ocultar las direcciones de correo electrónico”. Molt bé, moltes gràcies, però no entenc exactament en què pot consistir la molèstia, si no és que en un missatge adreçat a mi no s’hagi ocultat la meva adreça. A més, no hi ha ni signatura. Ni molt menys cap mena d’informació sobre l’estat de la meva demanda. Al cap d’una setmana, el dia 21, els envio un breu missatge sol·licitant precisament aquesta informació. La resposta és un silenci sepulcral.

El dia 4 de febrer, quan ja pràcticament m’havia oblidat que havia demanat el certificat, el trobo a la bústia de casa. La meva sorpresa pel retard ja és considerable –un mes per a trametre’m un certificat que, segons ells mateixos, es pot obtenir a l’acte si hom disposa de totes les dades necessàries i fa la sol·licitud per a un mateix i de manera presencial a la seu del registre-. Però encara ho és més quan em trobo el certificat amb un encapçalament curiós: una còpia impresa del meu missatge del dia 21 de gener on els pregunto quan el rebré! Sense cap anotació... Em sembla que és la primera vegada a la meva vida que algú m’ha donat una “resposta” a un e-mail a través del correu ordinari. Curiós.

No entraré en tots els tòpics possibles –i sovint molt més que justificats- sobre la ineficiència de l’administració pública. Em va cridar molt l’atenció una entrevista que vaig sentir l’altre dia al programa d’en Barril –El Cafè de la República, de nou a onze del vespre a Catalunya Ràdio, que a vegades sento per Internet-. Entrevistaven el jutge Santiago Vidal a qui van preguntar si, enlloc de fer vaga, no seria més eficaç fer senzillament una jornada de portes obertes per a que la gent veiés amb quins mitjans –o millor dit amb quines mancances de mitjans- ha de treballar l’administració de justícia. El senyor Vidal va dir que li semblava una idea excel·lent. El registre depèn del mateix ministeri.

En el cas que ens ocupa només comentaré que, tot fent una simple cerca al google, he localitzat una notícia publicada a El Periódico de Catalunya a principis d’agost de 2008. El registre civil de Barcelona depèn del ministeri de justícia però és gestionat amb diners de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat ha invertit 450.000 € per a millorar una situació que era caòtica. Si després d’una inversió que ha comportat la contractació de dotze persones més i el començament de la digitalització del registre encara estem així, no em vull ni imaginar com era la situació ara fa un any.

Per cert que la notícia també diu el següent: “Solo un posible reproche. La señalización, según señala un trabajador del Registro Civil, anónimo y cauto, "debería estar en catalán, castellano e inglés, y no solo en catalán". M’agradaria conèixer-lo, aquest senyor “anónimo y cauto”. Per a preguntar-li amb cautela però sense anonimat perquè TOTES les comunicacions que he rebut al respecte –les comunicacions per escrit, quelcom força més important que la retolació dels espais- han estat únicament i exclusiva en llengua castellana.

Definitivament, hi ha coses que no canvien mai.

El llibre dels malnoms, capítol I: Ferrari 1989

La bíblia compta entre els seus capítols el llibre dels noms, un extens exercici d’història i d'onomàstica que em va fer abandonar la lectura de l’antic testament després d’una seriosa crisi d’avorriment. Des d’aleshores només he recuperat les sagrades escriptures del cristianisme per la mateixa raó que aleshores, la necessitat de familiaritzar-me amb una cultura de la que formo part, però sempre de manera tan desapassionada com esporàdica.

Ara, però, em disposo a un exercici autobiogràfic centrat en els malnoms que se m’han atribuït fins ara, en general tots acceptats de bon grat, amb una descripció de les circumstàncies de cada cas. El primer no és altre que Ferrari.

I sí, encara tinc amics que em diuen Ferrari, particularment a París. Tanmateix la primera vegada que aquest sobrenom em fou atribuït va ser fa força anys, el juny de 1989 a Santa Cruz de Tenerife. Em vaig luxar l’índex de la mà dreta després de llençar-me a la piscina d’un hotel del Puerto de la Cruz i topar amb el Sr. Ivan Pérez Sentís, aleshores company de l’Educació General Bàsica i avui mosso d’esquadra, que hi era submergit. Una professora de nom Gemma Coderch em va tornar posar l’ós a lloc amb una maniobra destra i valenta, però la inflamació no me la prenia ningú i em van haver de dur a l’hospital.

Tota la visita hospitalària va estar marcada per les conseqüències d’un prodigi de la cal·ligrafia que a hores d’ara, gairebé una vintena d’anys després, encara no he pogut entendre com es va gestar. Per algun misteri de la natura la persona que va apuntar el meu nom a l’expedient va convertir un “FERRAN JOSEP LLOVERAS FERRER” escrit en caràcters tipogràfics i en majúscula en una fotocòpia de la cartilla de la Seguretat Social en una variació certament creativa: escrit a mà i en minúscules la única cosa que és raonable de llegir-hi (l’original encara es troba en algun armari a casa dels meus pares i m'ho he mirat i remirat per tots cantons) és “Ferrari Jorge Llover Torres”. Déu n'hi dó...

Aquesta circumstància conjuntament amb el fet que jo duia una bossa d’esquena de la mítica marca del “Cavallino rampante” va fer que, durant tota l’estona, la infermera se’m dirigís amb expressions com ara “Ferrari, mi niño, ven p’acá”. Aquest fou el primer cop que se m’atribuí el nom de “Ferrari”. No va durar massa, però no seria pas la darrera vegada.

La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.

Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...